dissabte, 29 de novembre de 2008

la familia wainwright


El primer que vaig sentir va ser al Rufus, val a dir que es un gran i molt personal cantant, tot i que al cap d'una estona acaba fent-se empalagos. A la germana la vaig descobrir en un disc homenatge a Leonard Cohen (fent una versió del Chelsea Hotel), i després em vaig assabentar que la peça "Bloody Mother Fucker Asshole", així amb totes les lletres, li dedica al seu papa Loudon Wainwright III, un cantant folk també molt interessant. La mare de les dues criatures també va ser una cantant folk canadenca Kate McGarrigle.
La imatge (de Flickr de uns concerts de nadal de fà 2 anys incou a Lou Reed i la seva dona Laurie, i al Anthony de Anthony and the Johnsons, però no al pare que va campant per altres families...)
Martha & Rufus Wainwright played host to an all-star Christmas sing-along at Carnegie Hall, 12/13/06. Left to right: Lou Reed, Teddy Thompson, Laurie Anderson, Anna & Kate McGarrigle, Lily, Martha, & Sloan Wainwright, Antony of Antony & the Johnsons, Rufus Wainwright, Linda Thompson, and 2 additional Wainwright family members. Photo by Ames Friedman

Busqueu de l'album "Last man on earth", la peça Bed, i veureu que "de casta le viene al galgo"

if you could read my mind


Un altre album memorable, el me and bobby mcgee (és del Kriss Kristofferson), i un acompanyament impressionant:

close to the edge


Si, he de confessar que també vaig tenir durant un curt temps debilitats cap el rock simfònic, recordo haver-me aburrit de mala manera amb Emerson, Lake and Palmer la primera vegada que van venir al Palau dels esports de BCN (Quin any sería?). Però aquest disc de Yes em semblava especialment atractiu, amb baixades freqüents al folk britanic (estil Fairport Convention).

sweet baby james


El segon disc de James Taylor (You've got a friend), onze peces en trenta minuts, amb alguna tant rodona com Fire and Rain.

thick as a brick


Un disc d'aquells que costa oblidar, una única peça en les dos cares del LP, de fet venia a ser un album conceptual, els encadenaments es suposava que eren re-entrades del mateix tema. Va ser un top 1 als EEUU, però no va superar als UK al Stand Up (un altre bon disc). Recordo al Ian Anderson al palau d'esports de BDN (1974- approx), i malgrat que la consistència del grup era notable, vaig pensar que tirava molt a pallassada. Avui en dia segueixen en actiu, vaja imagino que el únic que segueix tirant es el Ian Anderson.

dijous, 27 de novembre de 2008

lost in the stars


Un homenatge a Kurt Weill (autor de moltes de les melodies que va posar lletra Bertolt Brecht)
Jà té anys pero cal sentir-lo (previament Jim Morrison n'havia cantat algunes...)

welcome to the canteen


Un disc que desde fà molts anys sempre he tingut a prop.
Em segueix semblant excitant.

steve earle


Avui và de cantautors...
Steve un tipus amb una vida molt complicada per la química lega i ilegal i que en els darrers anys ha aconseguit (sembla ser una maduresa prolífica). Temes molt polititzat. Si no la coneixeu us recomano la peça dedicada al Taliban ianqui: John Walker's blues.

james mcmurtry


Rock protesta, lletres feridores per el American Way, em sembla una figura poc coneguda a Europa i segurament als EEUU, tot i que el 2006 li van donar el AA award (Americana Music Association) per Childish Things (album), i We can't make it here (millor canço).

jack johnson


També en la orbita de Ben, però més "suau". Surfista professional (és hawaià) sembla que va canviar la tabla per la guitarra, les seves peces son "easy listening", us aconsello un col·lega seu menys conegut G.Love

ben harper


Ostres, ara m'en adono que falta...
R&B amb arrels de blues, country..
Està casat amb Laura Dern (Blue Velvet).
Ha actuat amb Taj Mahal.

dimecres, 26 de novembre de 2008

arcade fire


Música si vols una mica en plan "mariquita" però sentit tot en conjunt et deixa una sensació favorable...

belle and sebastian


Recorda el que feia el Donovan a finals dels anys 60, tot i així bon rotllo...

holy fuck


Electrònica canadenca que mescla "lo divino con lo profano", com el nom del grup fà palès...
tracks ballables amb percussions contundents: la meva mare en deia "el ball de l'oso"

dengue fever


Pop Beat de Phnom Penh (Cambodia) fet a Los Angeles. L'equivalent als parties dels 70 en llengua Khmer. Curiós.

atlas sound


Electrònica-Indie, poden arribar a ser hipnòtics, tot i l'etiqueta a cops recorden els Animal Collective. Interessant.

dilluns, 17 de novembre de 2008

richie havens


No el coneixía pero va ser potser l'actuació que més em và impressionar de Woodstock (la peli es clar). Surt ell sol amb una guitarra ametralladora a la que despres s'afegeixen uns bongos...
impressionant.
Ara m'el trobo en el disc homenatge a Dylan (I'm not there) fent una versió gairabé tant "salvatge" del Tombstone Blues.
Us afageixo l'enllaç YT a la seva actuació de Woodstock
http://www.youtube.com/watch?v=Q1pMeyy__r0

paolo conte


L'advocat de Asti (grandi vini), als 71 segueix arrossegant la seva aspra veu per tot el mon.
Impagables les seves excursions bop entre la música italiana i la sudamericana.

diumenge, 16 de novembre de 2008

money jungle


Descobert als 16 anys a Paris, mentre passava més gana que mai a la meva vida. Tres monstres del jazz en el seu millor estat.

cristal silence


Un disc inoblidable de Chick Corea i Gary Burton (gairabé mai m'ha agradat el xilofon, però en aquest disc m'encanta).

jj cale


El Tulsa style. Creador de diverses peces mestres del R&B. Un estil imitadissim de tocar la guitarra. Versionat per pràcticament tothom. Un dinosauri.

dissabte, 15 de novembre de 2008

eric burdon declares war


El fundador dels Animals, molts anys després (però també fà molts anys) amb un grup de funk Detroit style, fan aquesta meravella. Imprescindible.

vinicius de moraes


Un dels pares de la bossa nova, inoblidables les seves sessions a La Fusa amb Toquinho i Maria Creuza o Maria Bethania. hi hà una versió italiana amb la Ornella Vanoni del any 1976 que és estupenda.

deerhoof


Interesant grup de San Francisco amb cantant i baixista d'origen japones i guitarressovint descarnades com a contrapunt de la puresa vocal de la Satomi Matsuzaki. Convé trobar el moment per a gaudir-los. Vull dir que en molts moments poden ser "ratllants"

otis redding


La música "soul", així en deiem a BCN, al rythm & blues fet per negres, va ser el que vàrem utilitzar prioritariament com a música de ball a la meva adolescencia. Fos una disco o una festa particular mes de la meitat dels temes eren "soul". Eren especialment apreciats els discs d'una discogràfica francesa (em semla que es deien Formydable -així amb la i grega), i que s'enllaçaven els temes com si tinguessis dos giradiscs, a més a més hi havia una cara de ràpids i una de lents.
El pobre Otis va morir l'any 67, uns anys després ens seguía fent servei.

giuseppe verdi


Probablement el primer popstar de tots els temps. Va aconseguir que tot un país conegués, i cantés la seva obra, i que en vida fos aclamat a Europa i Amèrica. Va haver-hi un temps en el que podia recitar tota la seva producció operística, i que em sabia de memòria la seva biografía.

atahualpa yupanqui


Descobert via materna a una tendra edat, sempre m'ha emocionat. Fà poc vaig saber que havia estat invitat a actuar als anys 50 a Paris per la mateixa Edith Piaf.

a love supreme


Coltrane, McCoy Tyner, i Elvin Jones, en un disc mític de la història del jazz, és de l'any 1965 pero no el vaig descobrir fins 8 o 10 anys més tard. Imprescindible.

16 horsepower & woven hand


D.E Edwards té una banda country alt tirant a fosca, i una altre més gótica. La seva veu i to recorda la de la Patti Smith dels inicis. Ritmes trencats i melodies suggerents, amb tocs folkie dequalsevol origen. Molt recomanables.

La creueta al coll té la seva justificació, les seves lletres son una constant batalla entre el patiment, el pecat, i la redempció. El seu avi era predicador, i desde petit va mamar gospel.

soft machine


Grup de rock experimental amb una molt sólida discografía. Els vaig descobrir amb Six, a la capella de l'Hospital de Santa Creu, gravant un programa per Jazz Vivo (em sembla que aquest era el nom de l'únic i sovint fantàstic espai de Jazz y otras hierbas de la aleshores unica cadena de TV), ho recordo perque semblava que hi havia molt mal rotllo entre el Ratledge i el equip de gravació. De tota manera el resultat va ser óptim.
He de dir que poc tenia del grup original: Daevid Allen, Kevin Ayers i Robert Wyatt jà feia temps que havien plegat.

divendres, 14 de novembre de 2008

caribou


Caribou (Raindeer) animal de la família dels cérvids (actualment molt freqüents als media per l'afició de la pre-Vice President Sarah Palin a la seva cacera), és el segón nom de un grup electro-pop de un matemàtic, fill i germà de matemàtics, que tot i ser canadenc, và anomenar un disc seu "Andorra", li semblava que havia de ser un lloc estrany...
El disc val la pena.

dilluns, 10 de novembre de 2008

van the man


Van Morrison em fà vergonya però sols l'he vist i sentit "live" una vegada, al parc de la Ciutadella, estirats per la gespa quatre gats i la meva dona embarassada no es trobava bé, així que vem marxar i no vaig acabar el concert, Mr Van You're a crack, pracicament vaig seguint tot el que publica, tard o d'hora caldrà que a més a més de relacionar música els hi possi nota,,,
Quina por.

patti smith


Una donassa del R&R els seus primers discs.... feien semblar tou a tot un Morrison.
El seu Gloria em recorda el Bobby Mc Gee de la Gianna Nannini (super dificil de trobar avui a Internet, i en canvi una versió que pot competir amb la de la Janis...)
I ara amb més de 50 segueix fresca i creadora...

diumenge, 9 de novembre de 2008

prince "the artist"


Ja feia estona que havia d'apareixer. Aquest any n'hà complert 50 , ve a ser un Miles Davis del funk, el compararía amb el Zappa (Miles del rock?). Enfí divagacions estèrils.
El vaig descobrir amb Purple Rain, i Arround the world in a day, i desde aleshores sempre m'ha seguit agradant.

me'shell ndegeocello


Una brillantissima evolució del funk-soul, de les poques alternatives per aguantar rap.

dissabte, 8 de novembre de 2008

liz phair


foc de camp d'alta volada,

yo la tengo


Matrimoni musical i conjugal de llarga molt llarga durada, amb productes de diferents magnituds, però sempre rellevants, serien una versió passada per la sacristía de la Velvet Underground.

cat stevens o yusuf islam


De Tea for the tillerman a aprovar la fatwa contra el Rushdie...
Un cantant i creador tant sensible com per a fer Sad Lisa, On the road to find out, Father and son, i tantissimes altres delicadeses, també pot arribar a tornar-se un intolerant.
Sap greu.

PS: Be de fet a On the way to find out si que t'explica que canvia el "way to hell" per "the golden book" o una cosa similar, ara no recordo.

zucchero


Rocker italià per el mercat local i internacional, el Joe Cocker italià. El seu disc "Oro, Incenso, e Birra", sempre serà un bon regal de reis.

lambchop


Precioses melodies acompanyades de instrumentació minimalista, alternant amb rock alternatiu més potent. Aptes per a qualsevol moment del dia o la nit.

cazuza


Rocker brasiler, mort de SIDA, amb algunes peces inolvidables (descobert via una versió argentinitzada per els Bersuit). Respectat per el mateix Caetano Veloso, va fer peces tan rodones com O tempo nao para.

leonard cohen


Descobert a la pre-adolescència, (si es pot dir que existeix aquesta etapa o pre-etapa), m'impressionava la seva maduressa. Més endavant les seves balades negres (love and hate) van ser prou útils per a passar algunes amargors d'adolescència.
I'm your man, és un d'aquells discs del tipus "me encanta haberme conocido", però és magistral.

laura nyro


Dona de una capacitat creativa inusual. Va escriure peces memorables, i com a intèrpret aconseguía transmetre un sentiment que rarament les grans dives dels standards li arribarien a la sola de la sabata. Van interpretar les seves cançons desde Frank Sinatra fins a Blood Swet & Tears.
Va morir als 49 anys s'un cancer d'ovari.

tv on the radio


Grup atípic on els pugui haver. Els tres discs son trencadors, obsessius i a la vegada ingenus. Tots els estils a la vegada, cançons a capella, i tecno industrial...
Has de trobar el moment per gaudir-los.

janis


Janis Joplin una dona tot excessos...
Impressionant el seu disc Cheap Thrills amb Big Brother and The Holding Company, mai acabes d'entendre que no es trenqués el coll en el primer sostingut. Els que van venir després (sols dos discs més), perden la espontaneitat i cruessa del primer. Tot i així Pearl quedarà com una llegenda del R&R.

drive by truckers


Històries serie negra, del sud americà amb una mescla de estils que va del country classic al alt rock amb tocs minimalistes, fàcil enganxar-se.

divendres, 7 de novembre de 2008

phish


Es suposa que vol dir fish...
Es un grup que sembla els GD (Grateful Dead), concerts interminables en el que l'ultim que queda mai apaga la llum. Els encanta fer versions.
El lider es el Tray Anastasio (un excel·lent guitarrista)...

no somos ni romero ni julieta

Canço patètica pero imprescindible, ja que a classe teniem un Romero.
Enfí una epoca cutre-cutre.

Tampoc hi hà sort amb les imatges, a google images buscar Karina vol dir trobar senyores tapant-se les vergonyes, o nooo.

los niños cantores de lima

Introbables al E-Mule, però un grup de culte per a minories selectes. El seu repertori anava desde l'italo-austriac, al japonès, el quechua...
Jo en vaig ser membre fins que em van catapultar a la orquestra infantil (cementerio de elfantes ) de Lima). Cap dels discs (només en conec un) compta amb la meva participació), però d'aquest únic que conec us en puc dir que mantenia viu l'estil en el que jo vaig "excelir".

Us volia posar unes imatges però no hi hà res (anavem vestits com els nostres rivals de Viena però una proporció significativa presentaven trets facials poc alpins i molt andins...) em sembla que m'explico.

PS: respecte a la definició "grup de culte", cal restringir-ho als cultivadors orgullosos progenitors de la canalla.

madame sarkozy


Sabia que existia però no l'havia mai seguit (ni sentit), a partir del seu precipitat matrimoni amb el darrer amic del GW Bush, vaig decidir baixar-me la seva obra, i "coxons", té coses molt interessants. Us aconsello una que es diu Un dernier minute (em sembla)...

paul simon


Jà que arribem del Perú, son dels primers que fan amb la música andina un super hit com "el condor pasa", a un xaval que fà poc que ha arribat del Perú que soni a totes les emissores un aire andí, cantat per uns ianquis no deixa de acollonar-te (jo pensava en el R&R al Perú, i arribo a Europa i els que es dediquen al R&R pensen en els Andes???) Raro raro.
Del disc de les aigues turbulentes la peça que més m'agradava era la cara B del single del Condor pasa, ar no recordo el nom , pero qui recordi la lletra; ...and my mamma was an engineer, and I was born in a dark day morn... , algú la recorda?
PS: Baby Driver.

Al Garfunkel sovint l'he trobat empalagós. En canvi al Paul Simon sempre l'he trobat interessant, tant el disc sudafricà, com el brasiler , els trobo importants. Darrerament va plantejar-se un musical a Broadway conjuntament amb el Ruben Blades, que sembla que va ser un fracàs jà a a primera setmana...
Em sap greu jà que els dos personatges em semblen molt interessants.

los morochucos


Un grup de "culte" entre els que estimem el vals criollo peruà. En tinc un disc dedicat personalment que els meus pares es van encarregar de demanar en alguna festa en la que els podien trobar.
El seu lider era un cantant i guitarrista super fí (Avilés). Quan vaig arribar a Espanya em vaig trobar que la única representant de la música peruana que es coneixia era la Chabuca Granda (una bona creadora però patètica interpret), i i bàsicament se la coneixía via Maria Dolores Pradera (tampòc hà estat mai santa de la meva devoció).