Yo la Tengo era un plat segur, i a més si es dediquen a homenatjar als traspassats de la darrera setmana amb peces com Speeding Motorcycle o Take Care, o s'atreveixen en un My Baby just cares for me de Nina Simone, la felicitat ja pot ser completa. L'Apolo amb entrades exhaurides des de feia molts dies i fans desesperats intentant comprar-te'n una. Georgia, Ira, i James McNee son un laboratori d'experimentació amb una fàbrica adossada a ple rendiment. Satisfacció garantida.
Els Megafaun son un trio que es va formar quan Bon Iver va retirar-se a reflexionar sobre l'amor i altres temes transcendents. Crec que ja els havia dedicat una entrada fa uns messos. Utilitzant l'equip d'un pretenciós i correcte (tot cal dir-ho) grup local que feia de teloner (i que es van estar gairebé una hora a l'escenari), els Fauns van desgranar un recital màgic tant des-de el acústic desendollat com des-de el shoegaze puntual. L'acte va acabar amb un Worried Mind que va seguir a capella practicament tota l'audiencia amb el grup baixant del escenari i envoltat pel reste de públic "cantant". No crec que oblidi mai aquest concert.
