dimarts, 28 de juliol del 2009

shena tu cabesa de rock


Passant-m'ho pipa amb el cataleg de la CBS de fà 40 anys???
al Johnny Winter el segueix la Laura Nyro , fà una estona Janis... enfí

dilluns, 27 de juliol del 2009

dimecres, 22 de juliol del 2009

Phish (las Vegas 96) si t'agrada el rock, si no saps si Indie o Heavy... baixat'el

Plants & Animals (life is a party)


Aquest es el correu electrònic que reben d'un poli que els ha posat una multa de velocitat:
martes, marzo 24, 2009

Fined for rock n' roll
We actually received this email. Life's a party.

Subject: New Fan
Hello Band,



Hey I'm the RCMP officer who gave you a speeding ticket today. Just thought I'd let you know...when I returned to the

office I googled your band and listened to your music online. You may

have gotten a ticket today but on the bright side you definitely got

some exposure. I emailed my music savvy friends and family

to tell them to check out your music!



Best of luck with the Junos!






1:23
2 comentarios

Us aconsello una esntrada al seu MySpace
http://www.myspace.com/plantsandanimals

dilluns, 20 de juliol del 2009

1969


Avui he caigut a una sequencia fotogràfica del New York Times, i m'he adonat que tot i que recordem el 68 com l'any mítica que comença a canviar-ho tot el 1969 (ell solet) és tota una base compacta, vist desde la perspectiva dels que vem quedar tocats pel R&R. Em remeto sols a les fotografies: Primer disc de Led Zeppelin, darrer disc del Beatles (incloent el famos stay in bed de John i Yoko), Willie and the poorboys de CCR (el Bad Moon Rising, coincidint amb el Apollo 10 a la lluna), Space Oditty del Bowie, i a més a més el festival de Woodstock...

Us afageixo l'enllaç a les fotos (clicar el titol)

dijous, 16 de juliol del 2009

The dead weather


Avui m'he passat el dia entre The Kills i Dead Weather, i definitivament Jack White canvia la cosa. Melodies i ritmes descarnats que quan en White hi posa el suc, salten molt més enllà del nivell dels per altra banda molt interessants Kills.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Wilco el dilluns a Brooklyn (del Billboard)


July 14, 2009 08:03 PM ET
Wilco / July 13, 2009 / Brooklyn, NY (KeySpan Park)
Jillian Mapes, N.Y.
Wilco doesn't need special effects or a theatrical set for its live show. What other bands look to produce with those high-budget concert accessories, this one offers in the stage charisma of its frontman, Jeff Tweedy.

Of course, special guest performers like Feist, Grizzly Bear’s Ed Droste and Yo La Tengo don’t hurt, either.

Shrouded in a haze of red, white and blue lights, the band looked especially patriotic as it opened its two-encore set at Coney Island’s KeySpan Park Monday night (July 13). The concert had all the makings of a great American pastime, with fans crowded into a baseball field on a warm summer night, toting $7.50 beers and Nathan’s famous hot dogs. Tweedy and his bandmates played up the theme all night, at one point leading the crowd in a rendition of “Take Me Out to the Ball Game.” The sight was American rock ’n’ roll at its finest, with one of the genre's most powerful live acts at the helm.

Wilco took the stage to the theme of “The Price is Right" and began its set with the cheeky, energetic “Wilco (The Song),” the opener from the band’s June 30 release “Wilco (The Album).” A haze of feedback signaled fan favorite “I Am Trying to Break Your Heart,” followed by “A Shot in the Arm,” the first of numerous songs from 1999’s “Summerteeth." The band then mellowed out and reminded fans of its status as an alt-country staple on the vintage favorite "At Least That's What You Said,” followed directly by the plucky crescendo of “Bull Black Nova,” from the new album.

Even on songs such as “Impossible Germany” from 2007’s “Sky Blue Sky,” which some have pegged as “muzack,” Wilco proved itself a bit nosier, a bit louder and a bit more engaged than could be ever captured on its records. The band worked through an extensive set list of songs old and new, favorites (a spirited sing-along of “Handshake Drugs”) and soon-to-be-favorites (“One Wing”) over two-and-a-half hourlong set.

Tweedy checked up on the crowd like a mindful father, making sure his fans were enjoying themselves and buttering them up with jokes and compliments (“You’re a very sexy audience,” he noted). He continued the charm on “Deeper Down,” as a twang of dreamy slide guitar from guitarist Nels Cline accented the song’s start-stop rhythms and whimsical harpsichord.

The crowd exploded in excitement when Wilco made its way through “Yankee Hotel Foxtrot” standards, including the sullen “Jesus, Etc.” and spastic “I’m the Man Who Loves You.” Notably left out, however, was “Ashes of American Flags,” a track that shares its name with the band’s concert DVD released in April.

When it left the stage, Wilco was replaced by the Brooklyn Cyclones’ mascot Sandy the Seagull, clad in a Wilco baseball jersey and toting an air-gun that launched free T-shirts into the crowd. And when the band re-emerged for the first encore, it was joined by all-star guests. Feist took the stage to sing “You and I,” a folky, soulful duet between the Canadian singer and Tweedy that appears on “Wilco (The Album).” Ed Droste, the vocalist/guitarist of indie rock act Grizzly Bear, was next in line, adding harmonies alongside Feist on “California Stars” and “You Never Know," after which Tweedy joked, “You guys sound really good – you’re hired!”

Rounding out the guest list were members of opening band Yo La Tengo, who mixed perfectly with Wilco on “Spiders (Kidsmoke),” a jam session that rounded out the first encore. By then, two hours had gone by, but it was only after playing “The Late Greats” and “Hoodoo Voodoo" during the second encore that the Chicago band finally called it a night -- an epic one, at that.

dimarts, 14 de juliol del 2009

The Killers ... a Lima.... (de El Comercio)

El concierto de The Killers en Lima acapara la atención en Twitter y Facebook

11:07 | La presentación de la banda de Las Vegas genera gran entusiasmo entre los usuarios peruanos del servicio de microblog y la popular red social de Internet.

El concierto que la banda estadounidense The Killers ofrecerá el 19 de noviembre en Lima, confirmada hoy por El Comercio, capturó rápidamente la atención de la inquieta comunidad peruana de usuarios de Twitter y tuvo una amplia difusión en la red Perú de Facebook.

Desde que la información fue anunciada por El Comercio en Twitter, el enlace de la noticia ha sido el más difundido por los usuarios peruanos de la red de microblog, que se han confesado “felices”, “satisfechos” y “emocionados” por la presencia en Lima de los intérpretes de los éxitos “Human” y “Read my mind”.

Héctor Paz Trillo, administrador de sistemas de elcomercio.com.pe, informó que durante las primeras horas de la mañana la frase “The Killers” fue mencionada más de 100 ocasiones en la red peruana de Twitter. La medición, indicó, fue hecha a través de un sistema web que registra las palabras más mencionadas en la “twitósfera” peruana.

Un usuario de Twitter creó el “hashtag” (etiqueta o palabra clave) #TheKillersenLima para identificar los comentarios relacionados con la próxima presentación de Brandon Flowers, Dave Keuning, Mark Stoermer y baterista Ronnie Vannucci Jr. en el Perú.

La etiqueta fue rápidamente adoptada por los “twitteros” peruanos y personajes conocidos como los actores Gonzalo Torres y Christian Meier (usuarios regulares de Twitter) contribuyeron a su difusión en su red de contactos.

FANATISMO EN FACEBOOK
En Facebook, los seguidores de El Comercio reaccionaron con asombro y satisfacción la confirmación de lo que hasta hace unas semanas era considerado solo como un rumor. “Qué emoción, esto es imperdible. Dios soy feliz”, “Read my mind en vivo será lo mejor de este año” y “Ahí estaré”, son solo algunos de los comentarios escritos por nuestros seguidores.

Muchos de los usuarios peruanos de Facebook se preguntan quién y cuándo venderán las entradas para el ansiado concierto. Pero lo cierto es que aunque ya hay fecha (19 de noviembre) y lugar (explanada del estadio Monumental de Ate), de momento no se ha informado el día exacto en que comenzará la venta de los boletos. Solo se sabe que será en agosto.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Ypsilanti (great emotions)


Avui he rebut una visita de Ypsilanti (una ciutat de 22000 en honor a un heroi de la independència grega, i on a més a més de fabricar els Tuckers mítics, s'hi afageix la canço del Sufjan Stevens...)

diumenge, 12 de juliol del 2009

En parlava al primer o segon post del blog: Los Saicos punk peruà de 1965

Indie latino (New York Times)

Music

Latin Alternative Music’s Movers and Shakers Meet

Justin Maxon/The New York Times

Liliana Saumet, vocalist with the Colombian group Bomba Estéreo, during a set at the Bowery Ballroom on Thursday night. More Photos >

Published: July 10, 2009

The Argentine songwriter Juana Molina sang oohs and ahs and la-las on Wednesday evening at SummerStage, while loops of guitar and keyboard lines meshed and billowed in beautifully hypnotic patterns around her voice. Wordless vocals were one way to bypass any language barrier, the persistent but not insurmountable challenge for the performers at the 10th annual Latin Alternative Music Conference, which ends on Saturday.

Skip to next paragraph

Blog

ArtsBeat
ArtsBeat

The latest on the arts, coverage of live events, critical reviews, multimedia extravaganzas and much more. Join the discussion.

Since the conference started in 2000 it has become a showcase, strategy session, networking tool and pep rally. It brings together musicians and businesspeople who are devoted to music that straddles boundaries of style and nationality.

Josh Norek, who founded the conference with Tomas Cookman, said there were about 1,200 participants this year, a number that has held steady despite the recession and layoffs across the music business. “In 2000, the goal might have been ‘How can I get signed to a major label?,’ ” he said. “Now the questions are about self-promoting your band and getting it out there. Artists feel a lot more empowered than they did before.”

Over its five nights the conference presents polyglot music from across the Americas and Spain, with concerts in New York City clubs and parks, including another free SummerStage concert on Saturday by the Puerto Rican hip-hop and reggaetón group Calle 13 and the Colombian group Bomba Estéreo, which plays what it calls psychedelic cumbia. (It is replacing the Spanish songwriter Bebe on that bill.)

There were, inevitably, performers who simply sounded like translations of English-language rock or pop, as well as many songwriters who used English lyrics for at least part of their repertories. Yet Latin alternative music’s better impulse is not assimilation but a proud disregard for purism.

Bomba Estéreo’s set at the Bowery Ballroom on Thursday night — part of a six-band lineup — was kaleidoscopic and danceable, mingling the clip-clop bounce of cumbia and another Colombian rhythm, champeta, with echoey guitar, reggae backbeats and the singing and rapping of Liliana Saumet. “We are exploring the tradition, but in our independent way,” said Simón Mejía, the band’s guitarist, producer and composer. “We’re not thinking too much about the radio or making big hits. We want to break through the frontiers.

“Our idea is to take our music to the whole world.”

The conference brought plenty of other ingenious, resourceful music. Curumin, a singer from São Paulo, Brazil, shared Wednesday’s SummerStage bill with Ms. Molina; he led a sparse three-man band — bass, drums and sampler — in tunes that casually bridged 1970s samba-soul, hip-hop and electronica, mingling sun-drenched hedonism with hints of politics. (Curumin is at S.O.B.’s on Wednesday.)

In a 10-act acoustic showcase at S.O.B.’s on Thursday night, Los Deliqüentes, from Spain, played wry flamenco-pop that included passages for kazoo. The Mexican songwriter Natalia Lafourcade glided from lilting, Brazilian-tinged pop to abstract reveries in which her soprano voice started to swoop like a theremin. At the Mercury Lounge on Wednesday night, Los Hollywood (from Los Angeles) played bilingual punk-pop songs full of melodic hooks; Banda de Turistas, from Argentina, harked back to mid-1960s garage-rock and psychedelia; and Maluca, from New York City, revved up a techno-merengue-hip-hop hybrid complete with dance routines.

On Tuesday night there was a quintuple bill of Latin heavy metal. And throughout the conference — during its daytime sessions at the Roosevelt Hotel and between sets at concerts — disc jockeys played some of the most joyfully multicultural hybrids of all: electronic dance music that segued from Mexican ranchera accordion to synthesizers, from Bollywood pop to hip-hop. Dance rhythms, one of Latin music’s perpetual strengths, also leap past language barriers.

Latin alternative music — a purposely open-ended term — has demographics in its favor, as the Hispanic minority in the United States grows and spreads beyond established urban centers. There’s the promise of a growing bilingual audience for music that reflects its own American experience. Mr. Norek said he saw increasing geographic diversity at this year’s conference, including aspiring Latin musicians from places like Denver, Nashville, Minneapolis and Orlando, Fla., well outside the music’s old strongholds.

Still, Latin alternative music hasn’t become a Next Big Thing. More often than not it is stranded between commercial radio formats. “It’s not going to be exploding tomorrow and then gone nine months later,” Mr. Cookman said. “It’s not about one song, one band, one dance move, one fashion. We don’t need our Macarena moment.”

Instead it has percolated slowly and determinedly, making inroads in varied ways: club nights, appearances on “Austin City Limits,” blogs like clubfonograma.com, and placements in commercials and soundtracks. (ABC’s “Ugly Betty” is one television show that has been hospitable to Latin alternative music.) Mr. Norek recently began his own Latin alternative show on the Albany public radio station WEXT; the music has long been heard regularly at stations including KCRW in Santa Monica, Calif., and KUT in Austin, Tex., which are also Webcast.

Like other independent and niche categories, Latin alternative music now travels digitally; it is featured at online stores like iTunes Latino, Amazon and eMusic. Lately, more booking agencies have picked up Latin alternative bands. Mr. Cookman said he had noticed something new in this year’s conference registrations: representatives of major Latin labels that had previously ignored the music.

For Latin alternative music, the progress is not meteoric but incremental, which may make it more lasting. “As long as we’re not going backwards,” Mr. Cookman said, “it’s a beautiful thing.

divendres, 10 de juliol del 2009

Tremenda la Cibelle




Si coneixent-la sols de Youtubs i audios jà em semblava tot un "aparatu", veure la en directe et comfirma que qualsevol pre-concepció de la seva personalitat quedava subvalorada.
Enfí que m'ho vaig passar molt bé.

La SGAE i els concerts (del AVUI)

Els promotors contra la SGAE

Les principals empreses veuen “vergonyós” el 10% que la societat els cobra per cada entrada venuda
Andreu Gomila
Ult. Act. 09/07/2009 23:56
Icona mida text gran | petit Icona imprimir article Icona enviar article Icona enviï rectificació Icona afegeixi a la seva carpeta Icona opinions 9 opinions
Es diuen Doctor Music, Mas i Mas, The Project i Concert Studio, i són, amb la multinacional Live Nation, els principals promotors musicals barcelonins. Plegats organitzen anualment uns 4.000 concerts –des del jazz del Jamboree fins a U2, del Festival de Cap Roig al Festival de Guitarra–, venen més d’un milió d’entrades i estan cansats del tracte que reben de la Societat General d’Autors i Editors d’Espanya (SGAE), que fa anys que els cobra el 10% de cada entrada venuda, concerts benèfics inclosos. Una xifra molt superior a la de la resta d’Europa, on la mitjana es mou entre el 2% i el 8%, quan es tracta d’una actuació amb ànim de lucre. Com afirma amb ironia Joan Mas, de Mas i Mas, “si els promotors cobréssim el 10% de la recaptació, seríem multimilionaris”. Aquest 10% és vist com un cànon “fora de tota lògica” i “vergonyós”, per reproduir les paraules emprades pels promotors consultats per l’AVUI.

Només Live Nation no ha volgut opinar sobre aquesta qüestió. Els altres quatre estan força enutjats i més en temps de crisi, en què els marges es redueixen. I el tema de “boicotejar” la SGAE ja ha sortit en alguna reunió de l’Associació de Promotors Musicals. Neo Sala, director de Doctor Music, diu estar disposat a sumar-se a una acció del sector per canviar les normes. “Molta de la gent que compra entrades de concerts no sap que el 10% del preu que paga va adreçat a sufragar un cànon arbitràriament imposat per la SGAE en l’època del franquisme”, indica. Més mesurat, Tito Ramoneda, de The Project, només demana que es modifiquin les formes i que el cànon s’adeqüi a la mitjana europea, que ell situa pels volts del 3%. Aquesta xifra és molt difícil d’aconseguir i ni l’Exgae (un col·lectiu que lluita per la desaparició dels cànons o, almenys, per crear una alternativa a la SGAE) la coneix. Ho han intentat de totes les maneres, i Simona Levy, la seva impulsora, remarca l’opacitat que hi ha sobre el tema.

Idea a l’ICIC
El cert és que, segons Neo Sala, aquest 10% “és tremendament alt i està fora de lògica, en especial quan parlen d’artistes anglesos i nord-americans”. I posa exemples: “El cànon per drets d’autor al país d’origen d’anglesos i nord-americans és, respectivament, del 3% i al voltant del 0,5%. No té cap sentit que el cànon per drets d’autor en un concert de Bruce Springsteen sigui 20 vegades més alt a Espanya que als EUA. Si a més tenim en compte que Springsteen interpreta un repertori majoritàriament compost per ell mateix, el cànon que aplica la SGAE té encara menys sentit”.

Del que es queixen els promotors és que paguen dues vegades l’artista. Martín Pérez, de Concert Studio, assegura que ell ja inverteix en un músic perquè toqui els seus temes, i que no té sentit que després torni a cobrar des de la SGAE. Josep Maria Dutrèn, responsable de l’àrea de música de l’Institut Català de les Indústries Culturals, de fet, creu que el millor seria que la SGAE no cobrés cap mena de cànon als promotors quan l’artista que contracta faci el seu repertori.

A Pérez, però, el que més el molesta són les formes. Diu estar cansar de la manera d’actuar dels inspectors: “Quan fem el Festival del Mil·lenni sempre ve un paio a les sis de la tarda al Palau de la Música i et demana el programa. Jo, com que ja n’estic fart, els he fet alguna broma, per provar, i els he dit que aquella nit tocarien cançons d’un tal Mark Lombart, amb títols com La luna luce sobre un mar azul. Doncs ell apunta i marxa. I resulta que hi ha un tal Mark Lombart que deu cobrar drets, perquè a la SGAE en tenen un expedient...”.

“Amb els 300.000 euros que els paguem cada any, els inspectors ja es podrien quedar als concerts”, remuga Pérez. Una altra qüestió que posa damunt la taula és la de la recaptació. “Què fan amb tots aquests diners? Segur que a Mark Lompart no els hi paguen”, apunta, tot deixant clar que els artistes “desconeguts” són el 80% dels potencials beneficiaris.

Joan Mas, tot i deixar clar que el cobrament d’aquest 10% és una “vergonya”, exculpa parcialment la SGAE i en responsabilitza els polítics. “És cert que els autors han d’estar protegits i que enlloc es cobren cànons tan forts. El món ha canviat i, més que gravar, el que hauria de fer la SGAE és ajudar, ja que nosaltres el que fem és difondre la música”. “Ells, en el fons, no són dolents i el que fan és complir la llei”, afegeix.

La unió és l’única via per aconseguir algun canvi. Pérez diu haver tret el tema del boicot en alguna reunió de l’Associació de Promotors. “No paguem”, els ha exhortat. I, pel que sembla, la idea va quallant. “Ens costa molt d’unir-nos, però ho farem”, diu Joan Mas.
La TafaneraRemoumeIndependènciaDelicious

diumenge, 5 de juliol del 2009

Todd Snider (14 anys fent discs i sense eneterar-me)


Si el disc surt el dijous que vé, però la atemporalitat del internet fà que el puguis tenir en temps irreal.
Si hi voleu col·laborar, el Todd participa de un projecte que es diu Brite i que destina els 4 i escaig dolars mensuals que costa ser-hi a projectes diversos, tots en clau "progre"

entrevista a Jeff Tweedy al NYT

http://www.nytimes.com/2009/07/05/arts/music/05carr.html

dissabte, 4 de juliol del 2009

Noel Gallagher políticament incorrecte (del Corriere della Sera)

Gli Oasis contro il rock politico
«U2 e Coldplay, siete inutili»
Noel Gallagher: «Assurdi appelli per i poveri negli show kolossal». Sulle droghe: «Non rinnego il passato»

Noel Gallagher
Noel Gallagher
DAL NOSTRO INVIATO
EDIMBURGO — Per un po' di tempo non sentire­mo più parlare degli Oasis. Cinque anni, forse di più. Se il gruppo inglese è pronto ad entrare in stand by causa logoramento, impossibile pensare che si fermi la lingua più tagliente del rock, quella di Noel Gallagher, mente e chitarra della band.

Dalle vetrate di un ufficio del Murrayfield, lo sta­dio del rugby di Edimburgo, il 42 enne guarda il prato riempirsi di fan (saranno 55 mila alla fine), lancia uno sguardo paternalistico al palco dove suo­nano gli Enemy che lui stesso ha scelto per aprire la serata e fa il punto: sul futuro suo, del gruppo e del rock, sull’inutilità delle rockstar impegnate alla Bo­no e Chris Martin, sulla politica inglese.

Chiudete il tour alla Fiera di Milano-Rho del 30 agosto e annunciate un fermo di 5 anni: i fan temono il peggio...
«È solo un numero, avrei potuto dire dieci... ma gli Oasis non si scioglieranno. È soltanto che in que­sto momento non vedo cosa potremmo fare anco­ra. Tour più grandi? Più soldi? Ho bisogno di qual­cosa di diverso per tenere vivo il mio interesse».

Ha già pianificato un album come solista?
«No, no. Il mio ideale sarebbe entrare in un’altra band, suonare la chitarra e non dovermi preoccupa­re di cantare e di scrivere canzoni».

Come vanno le cose fra lei e suo fratello?
«Come sempre. Possiamo far funzionare gli Oa­sis senza per questo dover essere i migliori amici. Jagger e Richards non lo sono di certo».

Non sono nemmeno fratelli.
«Capisco che la gente lo trovi affascinante, ma per me è noioso. Inutile dire bugie, raccontare che andiamo d’accordo. Fino a che funzioniamo va be­ne ».

Durante la vostra assenza nasceranno i nuovi Oasis?
«Per come è il music business oggi non penso che ci sarà una band grande come noi, che vende così tanti dischi».

Cosa avete di diverso?
«Questione di tempi: siamo arrivati molto prima di Internet, ipod e cellulari. Se partissimo domani avremmo già un sito, Facebook, dovremmo regala­re musica... Quando abbiamo iniziato, se volevi sen­tirci dovevi essere dove suonavamo. Quando è usci­to il primo album non esistevano i masterizzatori, dovevi comprartelo. C’era il passaparola e così si re­alizzava il contatto con il pubblico. Oggi qualcuno filma un concerto col cellulare e in diretta lo man­da all’amico in Brasile... Pare che alla gente basti vedere gli spettacoli su Internet».

Perché la gente viene a vedervi?
«Noi saliamo sul palco e suoniamo. Sono stato a tanti concerti negli stadi: tutti parlano di politica e nessuno suona. Eppure la gente è lì per la musica. In uno show di U2 o Coldplay c’è sempre un mes­saggio sui poveri o sulle persone che muoiono di fame. Va bene, ma non possiamo solo passare una bella serata? Ci dobbiamo sentire per forza in col­pa? Pensiamo poi ai palchi semoventi, al second sta­ge per il set acustico... tutto questo non ha senso. Preferiremmo suonare nei club, ma troppe perso­ne rimarrebbero fuori. Non siamo come gli U2 do­ve tutto diventa un affare di congegni. Non voglio dire che la loro carriera dipenda dal palco spettaco­lare, ma non è quello che facciamo noi».

Che rapporto ha con la tecnologia?
«Se avessi 15 anni, avrei un computer e sarei su Facebook. Ma non ho un computer e ci metto un’ora per un’email. Analizziamo la cosa da due punti di vista. Internet è brutta perché smette di far interagire la gente. Se portassimo tutto agli estre­mi, in una dimensione quasi fantascientifica, non avremmo più bisogno di andare in un negozio, in banca, alla polizia, non avremmo più contatti con esseri umani che non siano i nostri odiati familiari. Ma c’è anche una parte buona: con la gente connes­sa, non ci potrà essere un altro olocausto, come ve­diamo ora in Iran».

Hai mai pensato di aver perso il polso di quel­lo che faceva?
«Non lo puoi dire fino a quando non ti guardi indietro. E adesso posso vedere che fra Knebworth 1996 (250 mila bi­glietti per due concerti ndr) e la fine del tour di 'Be Here Now' ci facevamo di troppa droga e pensavamo poco alla musica. Ma non rimpiango di averlo fatto».

Non rimpiange ma ha smes­so...
«Guardo a Chris Martin che dice di non aver mai preso dro­ghe in vita sua e penso che sia un idiota. Drogarsi è la cosa più bella dell’essere in una rock­band. Fino al 1998 ci avrò speso almeno un milione di sterline, poi ho smesso perché fa male alla salute, al cervello, alla vita, alle persone che ti stanno attor­no. Ma mentre la usi, tranne l’eroina che ammazza la gente e che non ho mai provato, 'mamma mia' come dite voi».

Negli Anni 90 eravate icone della cool Britan­nia, l’Inghilterra vincente del New Labour. Blair vi invitò a Downing Street. È finita un’era?
«Sono cresciuto con il Labour all’opposizione. Sentivo i loro discorsi su scuola e salari minimi e pensavo avessero ragione. Poi sono entrati al gover­no e, wow, li ho conosciuti. Col tempo abbiamo scoperto che sono come tutti gli altri: è stato come venire a sapere che non esiste Babbo Natale. Non voterò più, tanto non cambia nulla».

Andrea Laffranchi
04 luglio 2009

divendres, 3 de juliol del 2009

anunci trobat avui per casualitat (hauriem de veure en que es basa la "similitud" de la cantante).


Anterior 1 de 2 Siguiente
[+]

GRUPO PRETENDERS en Barcelona — Barcelona

* Localización: Barcelona, Barcelona, España
* Fecha de publicación: Julio 7

BUSCO GUITARRA, BAJISTA, BATERIA Y TECLISTA (SEXO MASCULINO) O UN GRUPO YA FORMADO CON BUENA PRESENCIA, RESIDENTES EN BARCELONA O ALREDEDORES PARA FORMAR UN GRUPO QUE SE BASARA EN EL REPERTORIO DE PRETENDERS. PROYECTO PENSADO POR LA SIMILITUD DE LA CANTANTE.

Fotografies del Glastonbury del cap de setmana passat (clicar titol)

dijous, 2 de juliol del 2009

Vigilante man



Versió acústica dels 70





Versió eléctrica? actual

Primera crónica trobada (de El Mundo, i del concert de Madrid d'ahir)

| Cultura



MÚSICA | Concierto en el Palacio Municipal de Congresos
Ry Cooder y Nick Lowe, lección de 'savoir faire' en Madrid

Fran Casillas | Madrid


La música importa. Es una verdad a veces diluida en fastos efectistas y cataratas de vacío. Quizá por eso sobreviven en escena sexagenarios como Ry Cooder y Nick Lowe, aliados anoche en Madrid para recordar la fórmula esencial del sonido. Desde el lamento del blues a la osamenta folk y flirteando con el sabor latino, estos dos virtuosos rindieron un concierto sentido, sangrado en los detalles. Tocaron temas propios y ajenos, jóvenes y añejos, pero siempre con ese sabor a nostalgia que resiste los embates del tiempo.

Cooder y Lowe, escoltados a la batería por Joachim Cooder (¿adivinan de quién es hijo?), comparecieron en el escenario como una extraña pareja. El eterno 'hippie' contra la bohemia del 'gentleman' londinense. Nick, figura esbelta, parece recién llegado de un partido de Wimbledon para veteranos, con su polo oscuro y sus pantalones grises. Es un tipo carismático, ocurrente, que sabe cautivar al público. Él se encarga de asumir el papel principal en 'Fool who knows', la canción que abre fuego.

En realidad, a nadie se le escapa que el genuino protagonista es Ry, aunque el pobre cojee levemente, como si tuviera una almorrana mal curada. El guitarrista de Los Ángeles es un 'outsider' empedernido, y los focos siempre le han entusiasmado tanto como las torturas góticas.

Antes de coincidir con Lowe en Little Village, a principios de los 90, Cooder había dejado su impronta como arreglista y mago del 'slide' en álbumes de Van Morrison, Randy Newman o los Rolling Stones. Siempre se ha sospechado que Mick Jagger le robó los arabescos guitarreros de 'Honky Tonk Women', pero Cooder carece de ambiciones comerciales. Tampoco ha sido nunca un enfermo del directo, sino que ha labrado su reputación practicando alquimia en los estudios.

Escuchar sus arpegios en directo es por tanto un privilegio sibarita. Palacio Municipal de Congresos, cuarto sótano, escenario austero... En torno a 500 personas en el público. Y basta. La popularidad es la gloria en calderilla, y a Cooder se le mide por dosis de influencia. No por agotar el aforo.
Aguijonazos de bayoneta y aullidos de lobo herido

Lowe emociona con su interpretación de 'Half a boy and half a man' o '(What's So Funny 'Bout) Peace, Love & Understanding', pero con su magnetismo silencioso, es Cooder quien roba la noche. Cabalga por el mástil de sus guitarras con la zurda. La diestra pellizca las cuerdas, las cosquillea, las estrangula...

Como es habitual en él, son instrumentos ajados: Cooder solía pedirle a un lutier de Staten Island que ensamblara piezas obtenidas de distintas guitarras, porque le apasiona el sonido de aquello que en verdad ya no existe. A esas guitarras fantasmagóricas Cooder le arranca gemidos sensuales y aguijonazos de bayoneta, susurros rockeros y aullidos de lobo herido. Es el camino a canciones como 'Feeling Good', 'Tears On My Pillow'o 'Little Sister', colosales en Madrid.

En un momento determinado, un espontáneo se levanta de su asiento y se arranca a bailar a escasos metros de la banda. Seguridad le recuerda al infeliz que no es el momento ni el lugar. Poco después hay que repetir cortesía con una exaltada tan impaciente por tocar a Cooder como por catar la próxima bola de nieve.

Son los efectos colaterales de una singladura por la jurisdicción de Cooder, quien navega por aguas de jazz, tex-mex, soul, gospel, música cubana... Cual cazador de tesoros, rescata viejas joyas musicales y las embellece haciéndolas suyas. Y todo para llegar al corazón de América, a las melodías que irrigan las entrañas de EEUU. Lo que Dylan inmortalizó en folk y Springsteen en rock, Cooder lo ha traducido a un eclecticismo nómada e infinito.

Cooder más Lowe, al igual que el cirujano de Pataky, mejoran lo bueno. Luego se lo arrojan a la parroquia aderezándolo con temas propios y con la colaboración de la telonera Juliette Commagère.

Antes de emprender camino a Bilbao, donde actúan este jueves, se despiden con 'How Can A Man Stand Such Times And Live'. Y los ecos del concierto, acumulados en vena, revelan que ciertas canciones deberían ser de prescripción diaria. Como los masajes craneales o las sonrisas que desarman. Porque damas y caballeros, sí, la música importa.