divendres, 10 de juliol de 2009

La SGAE i els concerts (del AVUI)

Els promotors contra la SGAE

Les principals empreses veuen “vergonyós” el 10% que la societat els cobra per cada entrada venuda
Andreu Gomila
Ult. Act. 09/07/2009 23:56
Icona mida text gran | petit Icona imprimir article Icona enviar article Icona enviï rectificació Icona afegeixi a la seva carpeta Icona opinions 9 opinions
Es diuen Doctor Music, Mas i Mas, The Project i Concert Studio, i són, amb la multinacional Live Nation, els principals promotors musicals barcelonins. Plegats organitzen anualment uns 4.000 concerts –des del jazz del Jamboree fins a U2, del Festival de Cap Roig al Festival de Guitarra–, venen més d’un milió d’entrades i estan cansats del tracte que reben de la Societat General d’Autors i Editors d’Espanya (SGAE), que fa anys que els cobra el 10% de cada entrada venuda, concerts benèfics inclosos. Una xifra molt superior a la de la resta d’Europa, on la mitjana es mou entre el 2% i el 8%, quan es tracta d’una actuació amb ànim de lucre. Com afirma amb ironia Joan Mas, de Mas i Mas, “si els promotors cobréssim el 10% de la recaptació, seríem multimilionaris”. Aquest 10% és vist com un cànon “fora de tota lògica” i “vergonyós”, per reproduir les paraules emprades pels promotors consultats per l’AVUI.

Només Live Nation no ha volgut opinar sobre aquesta qüestió. Els altres quatre estan força enutjats i més en temps de crisi, en què els marges es redueixen. I el tema de “boicotejar” la SGAE ja ha sortit en alguna reunió de l’Associació de Promotors Musicals. Neo Sala, director de Doctor Music, diu estar disposat a sumar-se a una acció del sector per canviar les normes. “Molta de la gent que compra entrades de concerts no sap que el 10% del preu que paga va adreçat a sufragar un cànon arbitràriament imposat per la SGAE en l’època del franquisme”, indica. Més mesurat, Tito Ramoneda, de The Project, només demana que es modifiquin les formes i que el cànon s’adeqüi a la mitjana europea, que ell situa pels volts del 3%. Aquesta xifra és molt difícil d’aconseguir i ni l’Exgae (un col·lectiu que lluita per la desaparició dels cànons o, almenys, per crear una alternativa a la SGAE) la coneix. Ho han intentat de totes les maneres, i Simona Levy, la seva impulsora, remarca l’opacitat que hi ha sobre el tema.

Idea a l’ICIC
El cert és que, segons Neo Sala, aquest 10% “és tremendament alt i està fora de lògica, en especial quan parlen d’artistes anglesos i nord-americans”. I posa exemples: “El cànon per drets d’autor al país d’origen d’anglesos i nord-americans és, respectivament, del 3% i al voltant del 0,5%. No té cap sentit que el cànon per drets d’autor en un concert de Bruce Springsteen sigui 20 vegades més alt a Espanya que als EUA. Si a més tenim en compte que Springsteen interpreta un repertori majoritàriament compost per ell mateix, el cànon que aplica la SGAE té encara menys sentit”.

Del que es queixen els promotors és que paguen dues vegades l’artista. Martín Pérez, de Concert Studio, assegura que ell ja inverteix en un músic perquè toqui els seus temes, i que no té sentit que després torni a cobrar des de la SGAE. Josep Maria Dutrèn, responsable de l’àrea de música de l’Institut Català de les Indústries Culturals, de fet, creu que el millor seria que la SGAE no cobrés cap mena de cànon als promotors quan l’artista que contracta faci el seu repertori.

A Pérez, però, el que més el molesta són les formes. Diu estar cansar de la manera d’actuar dels inspectors: “Quan fem el Festival del Mil·lenni sempre ve un paio a les sis de la tarda al Palau de la Música i et demana el programa. Jo, com que ja n’estic fart, els he fet alguna broma, per provar, i els he dit que aquella nit tocarien cançons d’un tal Mark Lombart, amb títols com La luna luce sobre un mar azul. Doncs ell apunta i marxa. I resulta que hi ha un tal Mark Lombart que deu cobrar drets, perquè a la SGAE en tenen un expedient...”.

“Amb els 300.000 euros que els paguem cada any, els inspectors ja es podrien quedar als concerts”, remuga Pérez. Una altra qüestió que posa damunt la taula és la de la recaptació. “Què fan amb tots aquests diners? Segur que a Mark Lompart no els hi paguen”, apunta, tot deixant clar que els artistes “desconeguts” són el 80% dels potencials beneficiaris.

Joan Mas, tot i deixar clar que el cobrament d’aquest 10% és una “vergonya”, exculpa parcialment la SGAE i en responsabilitza els polítics. “És cert que els autors han d’estar protegits i que enlloc es cobren cànons tan forts. El món ha canviat i, més que gravar, el que hauria de fer la SGAE és ajudar, ja que nosaltres el que fem és difondre la música”. “Ells, en el fons, no són dolents i el que fan és complir la llei”, afegeix.

La unió és l’única via per aconseguir algun canvi. Pérez diu haver tret el tema del boicot en alguna reunió de l’Associació de Promotors. “No paguem”, els ha exhortat. I, pel que sembla, la idea va quallant. “Ens costa molt d’unir-nos, però ho farem”, diu Joan Mas.
La TafaneraRemoumeIndependènciaDelicious