Recordava aquest nom de un disc mític de la meva adolescència del que ja he parlat abans al blog, "Llena tu cabeza de rock". En aquell moment pensava que es tractava d'un conjunt amb un nom al·legòric. Molts anys després he conegut que s'amagava darrera d'aquella peça messmeritzant del disc. Louis Thomas Hardin va canviar el nom familiar per Moondog, mentre vivia com a músic i poeta ambulant pels carrers de Nova York mantenint-se del que li deixaven els passejants, sembla que tendia a situar-se al carrer 53, a tocar del famós 52 i que els seus "clients" més fervents eren els músics de Jazz que tocaven al carrer de baix. Donat que practicava una mixtura de teologia germànica, va decidir adoptar una abillatura curiosa inclús per Nova York (s'hi va estar desde finals dels 40 fins 1974, quan el van convèncer i ajudar a traslladar-se a Alemanya, mes a prop de la terra sagrada de Thor i Odin), de fet el coneixien com el Viking.
Sembla que als cinc anys es va fabricar el seu primer instrument de percussió i el reste de la seva vida va seguir creant nous instruments amb material de reciclatge.
Igual que Paul Pena va ser cec des de la infància, en el seu cas per un accident.
Al 1989, deu anys abans de la seva mort, va ser homenatjat als Estats Units per Philip Glass.
Avui està considerant un del pares del minimalisme.
I aquesta es la que sempre em va emocionar en un disc en el que es mesclaven Blood Sweat and Tears, Leonard Cohen, Taj Mahal , Laura Nyro entre molts altres.
