David Pajo

Potser el seu nom no us diu res però aquest es el seu historial:
Slint
Tortoise
Will Oldham
The For Carnation
Stereolab
Royal Trux
King Kong
Zwan
Dead Child
Yeah Yeah Yeahs
Interpol

La inestabilidad es siempre total...

Little Axe aka Skip McDonald

Un interessant músic de Dayton (un altre cop. El seu darrer disc te aquest fantàstic títol Bought for a dollar sold by a dime

Daevid Allen (Poeta en venda)

un australià que amb el fill de setze anys del seu dispeser a Cambridge (Robert Wyatt) va fundar la Soft Machine, va participar com a productor al Diòptria de Pau Riba.

Brainticket

Una banda centreeuropea dels setanta que desconeixia...

Avi Buffalo

Avigdor Zahner-Isenberg es Avi Buffalo (no es de les praderes del Mid West, ve de Long Island-California)



Primer disc aquest abril passat.

Clem Snide /Eef Barzelay

Els dos noms o cognoms pertanyen al mateix artista.

Kaki King

No es un vídeo per algú que comenci a tocar guitarres...

Can Anyone Who Has Heard This Music Really Be a Bad Person?...

Living with my own broken dreams

No vull tornar a sentir aquell comentari, de que Raimón ja podria haver apres a tocar la guitarra després de tants anys de festivals...

M Ward

Veig que la darrera (i única) entrada de M Ward es del any passat :((

Cortez the killer (Neil Young Primavera 09)

Deer Tick

Sembla mentida, però ara m'en adono que no tinc cap entrada d'aquest grup que vaig descobrir al Primavera (hivern) de l'any passat al Bikini, i que des-de aleshores m'ha acompanyat fidelment en els meus MP3 mòbils. L'anima es John Mc Cauley (que va començar la seva carrea amb un alte paio del que he de parlar aviat (Viking Moses), que es capaç d'obrir ampolles de cervesa amb les dents (i periclitar-les sense que li canvi el to una darrera de l'altre). Es fà acompanyar per dos germans (que no s'assemblen en res -Cristopher i Dennis Ryan) i un segon guitarra. Us deixo una cançó amb el McCauley en solitari i una segona amb tota la banda.

The Leisure Society

Una recomanació humil, sols tenen un disc des-de fa un any i mig, però cal conèixer-los.

El guitarrista i ànima "central" és Nick Hemming . L'any passat Brian Eno va dir que era l'únic grup de música contemporània que escoltava ferventment.

Last of the melting snow

Save it for someone who cares

laurie anderson i els experts

Cibelle (Frankenstein)

BJM

He de dir que no m'esperava un Apolo tan ple, s'hi cabia però justet. La platea a vessar d'incondicionals. Em sorpren... Tinc la impressió que a Barcelona la psicodèlia va quedar-se orfe a la fí dels setantes. Donç no, encara hi ha públic.

L'Anton Newcombe sembla que s'ha moderat (de fet crec que va ser l'únic que bevia aigua, d'una banda de set músics).

Més d'una hora i mitja de ritmes psicodèlics van ser suficients per la meva desgastada còrpora i no em vaig quedar a esperar els bissos , n'hi van haver?

En definitiva un concert rodó.

Cap de setmana màgic

Feia gairabé dos messos que guardava la meva entrada per la nit del divendres: Yo la Tengo, però el mateix divendres vaig trobar per casual a El Periódico que l'endemà teniem a Megafaun a L'Apolo. Em vaig afanyar a fer-me amb entrades.

Yo la Tengo era un plat segur, i a més si es dediquen a homenatjar als traspassats de la darrera setmana amb peces com Speeding Motorcycle o Take Care, o s'atreveixen en un My Baby just cares for me de Nina Simone, la felicitat ja pot ser completa. L'Apolo amb entrades exhaurides des de feia molts dies i fans desesperats intentant comprar-te'n una. Georgia, Ira, i James McNee son un laboratori d'experimentació amb una fàbrica adossada a ple rendiment. Satisfacció garantida.

Els Megafaun son un trio que es va formar quan Bon Iver va retirar-se a reflexionar sobre l'amor i altres temes transcendents. Crec que ja els havia dedicat una entrada fa uns messos. Utilitzant l'equip d'un pretenciós i correcte (tot cal dir-ho) grup local que feia de teloner (i que es van estar gairebé una hora a l'escenari), els Fauns van desgranar un recital màgic tant des-de el acústic desendollat com des-de el shoegaze puntual. L'acte va acabar amb un Worried Mind que va seguir a capella practicament tota l'audiencia amb el grup baixant del escenari i envoltat pel reste de públic "cantant". No crec que oblidi mai aquest concert.

The Sarcastic Dharma Society

A partir d'aquest impossible nom he descobert un dels paios més interessants en el panorama indie de la costa del Pacífic. Mat Vuksinich, (acompanyat gairebé sempre PadraicFinbar Haggerty-Hammond, i entre altres el seu germans Greg i Katherine, Shelby Sifers, Jordaan Mason, Madeline Villano, i Trey Young), munten un ambient que ells mateixos emmarquen com a Lo-Fi, Med-Fi, i Hi-Fi força interessant. Encara no tenen entrada a la Viquipèdia, però se'ls pot contactar a Facebook o MySpace.

Tota la seva discografia es pot baixar gratuïtament. Si voleu tenir algun dels seus discs "físicament", podeu comprar edicions amb il·lustracions originals per la vostra copia, amb el "track list" modificat, inclús amb diferents arranjaments...

Brian Jonestown Massacre (BJM)

Es una banda que acabo de descobrir, pero que fa mes de 20 anys que estan en dansa.

El referent de tot plegat es Anton Newcombe, un músic multi-instrumentista (segons Wikipedia en pot fer anar vuitanta), multi-visionari i poli-toxicòman. El nom de la banda vé d'una fusió dels noms del guitarrista dels Stones i de Jonestown la ciutat de Guayana on es va produir el suïcidi massiu més nombrós (al menys de la història recent).

Una de les seves deries es el Comitee to Keep Music Evil, el preten com una associació de musics i creadors enfrontats a les discogràfiques i que hauría de anar enfortint-se a mida que els mes brillants (ell comptat per suposat) s'hi adherissin.

El 2003 un "rockumentary" o docudrama que enfrontava les personalitats de Newcombe i la de Courtney Taylor-Taylor (el frontman dels Dandy Warhols) va guanyar el premi a documentals de Sundance. (Es veu que van gravar 1500 hores de cinta, i que el resultat no va agradar a Newcombe)

Us enganxo un llistat de la Wiki de diferents músics que han passat per la BJM (em sembla impressionant)

• Jeff Davies - guitar. Member of BJM from 1992-99 and 2001-03. Currently with the country-pop/folk rock band The Burlington Family. Previously with Dead Meadow, The Tulips and Smallstone.
• Dean Taylor - guitar. Currently contributes to Tokyo Raid (formerly The Mandarins). Left BJM permanently in 1999.
• Peter Hayes - guitar. Was a member circa 1996. A founding member of alternative rock trio Black Rebel Motorcycle Club.
• Brad Artley - drums. A touring member circa 1996-97. Former member of punk rock band The Richmond Sluts.
• Travis Threlkel - guitar. A founding member. Is leader of psychedelic/experimental rock band The Imajinary Friends.
• Miranda Lee Richards - guitar and vocal. Currently a solo recording artist.
• Brian Glaze - drums. Founding member. Currently a solo recording artist and member of The Gris Gris.
• Bobby Hecksher - bass and guitar. A member circa 2000-01. Is currently leader and founding member of The Warlocks.
• Jeff Levitz - guitar. Previously with The Warlocks.
• Lenny Pops - guitar. Founding member of The Red Hearts and The Snakes.
• Sune Rose Wagner - guitar. Founding member of The Raveonettes, Psyched Up Janis and The Tremolo Beer Gut.
• Irina Yaikowski - drums. Replaced original drummer Ricky Maymi.
• Tommy Dietrick - bass. Currently with Sky Parade.
• Tony O'Neill - organ. Former member of Southpaw and currently a published author.
• Christian Omar Madrigal Izzo - drums. Member of BJM in 1998. Previously involved with Chokebore, Shadow Project and Christian Death 1334.
• Johnny Haro - drums. Formerly of Freak of Nature and currently with The Dreaming.
• Matthew J. Tow - guitar. Leader of Australian band The Lovetones. Previously with indie rock bands Drop City and Colorsound.
• Dave Koenig - guitar. Currently with Spindrift and The Clean Prophets.
• Robert Desmond - guitar and vocal. Previously with Pusher, The Minstrels and currently with BJ & The Green Apples' Corps. Involved in the Viper Room showcase brawl featured in DiG!.

I per acabar s'els espera al Apolo el 23 d'Abril, i no crec que sigui per invitació del tripartit (ni de la oposició).

Moondog

Recordava aquest nom de un disc mític de la meva adolescència del que ja he parlat abans al blog, "Llena tu cabeza de rock". En aquell moment pensava que es tractava d'un conjunt amb un nom al·legòric. Molts anys després he conegut que s'amagava darrera d'aquella peça messmeritzant del disc. Louis Thomas Hardin va canviar el nom familiar per Moondog, mentre vivia com a músic i poeta ambulant pels carrers de Nova York mantenint-se del que li deixaven els passejants, sembla que tendia a situar-se al carrer 53, a tocar del famós 52 i que els seus "clients" més fervents eren els músics de Jazz que tocaven al carrer de baix. Donat que practicava una mixtura de teologia germànica, va decidir adoptar una abillatura curiosa inclús per Nova York (s'hi va estar desde finals dels 40 fins 1974, quan el van convèncer i ajudar a traslladar-se a Alemanya, mes a prop de la terra sagrada de Thor i Odin), de fet el coneixien com el Viking.
Sembla que als cinc anys es va fabricar el seu primer instrument de percussió i el reste de la seva vida va seguir creant nous instruments amb material de reciclatge.
Igual que Paul Pena va ser cec des de la infància, en el seu cas per un accident.
Al 1989, deu anys abans de la seva mort, va ser homenatjat als Estats Units per Philip Glass.
Avui està considerant un del pares del minimalisme.







I aquesta es la que sempre em va emocionar en un disc en el que es mesclaven Blood Sweat and Tears, Leonard Cohen, Taj Mahal , Laura Nyro entre molts altres.

The Antlers

The Antlers - Shiva - A Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Dos preciosos videos de La Blogotheque (com gairebé sempre).
The Antlers és un grup de Nova York que el març passat edita independentment un disc que es ven bàsicament pel boca a boca, i que explica una història de aproximació a la mort, descrivint històries de Hospices (establiments que allotgen malalts en situació terminal).
Sembla que la inspiració original de Peter Silberman era descriure la inexorabilitat de la pròpia mort, i que en viure la "evolució" d'un amic en aquesta situació, el va portar a crear aquesta petita meravella.
Se'ls espera aquest any al Primavera Sound.

The Antlers - Two / Epilogue - A Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

La trista història de Paul Pena

Paul Pena va ser un músic nord americà d'ascendència Capverdiana, i que va treballar en àmbits tan variats com el Jazz, el Blues, el Flamenc, el R&R, i la música Tuvana (pròpia del territori siberià i mongol.
Va néixer amb un glaucoma congènit que va provocar que als vint anys fos completament cec.
A finals dels seixanta va fer diverses vegades de teloner dels Mothers of Invention, i els Grateful Dead el van adoptar com a protegit. Imagineu-vos que pot suposar per un músic experimental fer de teloner ocasional per els Dead.
Al 1972 va editar el seu primer disc "Paul Pena".
L'any següent Albert Grossman li havia de fer de manager i productor del nou disc. Grossman jà era un guru musical (manager de Peter Paul and Mary. Dylan, Janis Joplin, i John Lee Hooker entre molts altres). Dons unes disputes de Pena i Grossman (Grossman era conegut entre altres coses per aquesta frase: "Després d'haver-me conegut seràs un 10% més llest, és normal dons que t'ho cobri"), van fer que l'àlbum no s'edites fins el 2000. Unes maquetes però, es van escapar del magatzem en el que les havien abandonat i al 1977 Steve Miller Band va incloure el tema "Jet Airliner".
Pràcticament aquesta va ser la seva font de subsistència en els últims i penosos anys de la seva vida.
El 1984 va descobrir el cant tuvanes, i và començar a aprofondir sobre aquest curiós tipus de cant "ventriluoquic". Al 1999 un documental sobre el tema amb ell de protagonista va guanyar l'apartat corresponent a Sundance.
Va haver de patir encara la mort de la seva dona amb insuficiencia renal, un incendi a casa seva que le va deixar uns dies en coma, el diagnostic i tractament d'un cancer que finalment no ho era, i va acabar morint el 2005, malvivint sobretot dels drets de Jet Airliner.




Primer Album




Jet Airliner (per ell mateix)




cantant Tuva



un blues per els nens siberians...