Inici amb Alela Diane (primera visita a l'Auditori en els tres dies), fantàstica.
No en tenia cap dubte, però en directe comfirma absolutament el meu entusiasme. S'ha marcat els dos temes finals sols amb l'acompanyament d'una segona veu i la guitarra que feia posar "los puntas de pelo".
Chad VanGalen: en directe m'ha sonat com una replica de Neil Young, amb un falset que feia que t'el haguessis de mirar d'aprop per comfirmar que no ho era. Be.
Shearwater: una gran banda, amb temes molt ben lligats, llàstima del escenari (el Pitchfork és un desastre), i la hora.
Jayhawks com una banda de bar que fà 30 anys que toquen cada setmana, pero amb temes propis i molt bons, sembla mentida que portessin tants anys separats...
Ha estat el més semblant a una tarda familiar al parc...
De Neil jà he fet la entrada (de fet ahir al arribar a casa), impressionant. Tot i que esperavem dues hores i mitja (i la cosa và quedar en menys) penso que si l'hagués fet durar tres hores, també ho hauriem trobat curt.
Ahir va ser tarda familiar i després de NY cap a casa (em va saber greu no esperar als Sonic Youth). Otro dia será.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada