dimarts, 30 de juny de 2009

El Periódico (l'únic que s'atreveix a anticipar el duel Ry Cooder vs U2) resultat: 500? a 90000


Ry Cooder brinda una ‘master class’ amb Nick Lowe

1. • Una hèrnia discal ha obligat a abandonar la gira l’acordionista texà Flaco Jiménez
2. • El guitarrista ofereix avui al Sant Jordi Club un viatge per les músiques americanes


NANDO CRUZ
BARCELONA

Fa tot just un any Ry Cooder era molt contundent quan aquest diari li preguntava si tenia intenció de sortir de gira i si existia la més mínima possibilitat que actués a Espanya: «Ja vaig fer aquesta feina durant molts anys i va ser molt dur. Mai m’han agradat els hotels. Va arribar un punt en què el meu estómac va dir prou i quan l’estómac et diu això és millor obeirlo». Afortunadament el seu estómac ha canviat d’opinió perquè el molt venerable compositor i guitarrista nord-americà ha emprès una gira europea que aquest vespre (21.30 hores) arriba a Barcelona.
Qualsevol melòman seriós sap que aquest és el gran concert del dia. Encara que dos detalls entelen la molt esperada cita. Per un costat, mesos enrere es va anunciar un molest canvi de recinte (del perfecte Auditori del Fòrum a l’inert Sant Jordi Club). Per l’altre, i això no es va anunciar fins ahir, l’acordionista Flaco Jiménez no ha pogut ni iniciar la gira a causa d’una hèrnia discal, així que el toc fronterer del repertori es veurà seriosament minorat. Queda, això sí, la cultivada saviesa de Cooder, el nervi del seu fill Joachim (a la bateria) i l’elegància de l’anglès Nick Lowe (al baix i la veu), que a més interpretarà algunes peces pròpies.
Feia gairebé 17 anys que Cooder no actuava a Espanya. El juliol del 1992 ho va fer a la Terrassa Amèrica del Poble Espanyol com a integrant de Little Village, un divertimento que es va muntar amb els seus amics John Hiatt, Jim Keltner i Nick Lowe. Aleshores, el seu passat com a guitarrista de Taj Mahal, Van Morrison i els Rolling Stones i la seva feina com a recuperador d’estils antics com el folk,
el blues, el country, el tex-mex, el jazz i els sons hawaians havia quedat entenebrit per l’èxit de la banda sonora de Paris-Texas (1989). El discret estudiós i músic de sessió vivia uns estranys dies de popularitat internacional.

LA TRILOGIA CALIFORNIANA / Però si Coo-
der està ara de gira a Espanya és perquè durant els últims anys la seva carrera ha tingut un nou impuls gràcies al que ell denomina la seva «trilogia californiana». Són tres discos de tipus conceptual on aquest artista nascut a Los Angeles fa 62 anys evoca la terra i l’època en què va créixer. Chavez Ravine (2005) narrava la història d’un barri angelí d’immigrants mexicans demolit als anys 50 per edificar-hi un estadi de beisbol. My name is Buddy (2007) era una faula protagonitzada per un gat sindicalista que evocava els dies en què els moviments obrers tenien força al seu país. I I, Flathead (2008) està protagonitzat per músics i altres buscavides.
Els tres àlbums li han permès retrobar-se amb l’entorn musical en què va créixer i recuperar estils que interpretaven els veterans de llavors; músics avui ja ancians o difunts i dels quals Cooder ha intentat aprendre tot el possible perquè la seva experiència i llegat no quedin en l’oblit. Són discos que haurien d’interessar els fans del Bob Dylan antropòleg dels últims anys i que marquen un retorn a les seves arrels després d’una etapa viatgera en què es va aliar amb el guitarrista malià Ali Farka Toure (a Talking Timbuktú, del 1994), va rescatar de l’oblit els músics cubans a Buena Vista Social Club (1997) i va gravar amb el també cubà Manuel Galbán el disc Mambo sinuendo (2005).

LA MODÈSTIA DEL MESTRE / «Jo sempre faig les tres o quatre coses que sé fer. I sempre funciona», confessava modestament sobre les seves experiències amb músics d’altres latituds. I hi afegia: «La clau és prestar atenció». En efecte, aquesta nit s’ha d’anar al Sant Jordi Club amb els ulls i les orelles ben oberts; potser amb una llibreta per prendre notes. Això d’avui no és un concert més: és la master class d’un antropòleg musical, divulgatiu i gens exhibicionista amb la guitarra, que ha dedicat la seva vida a estudiar músiques gairebé oblidades per donar-los una nova oportunitat en aquests temps moderns.