diumenge, 31 de maig de 2009

primavera (diumenge al parc), i tanquem...




Interessant la tarda al Parc del escorxador, a quatre passes de casa, i on he apres varies coses...

M'hà extranyat veure els músics de Klaus & Kinsky amb la pulsereta que portavem aquests dies el públic de pagament, i mentre plegaven i omplien la furgoneta no m'he estat de preguntarlis que passava. Donç bé, sembla que no s'els ha donat el status d'artistes "oficials", i que en recompensa els han donat el passi de franc... :-((

Molt interessant poder moure-t per devant i per darrera del escenari quan tens un "One man show" com Karl Blau. Entens l'importancia de la pedalera a la música actual (a la meva joventut m'havia de comformar en fer anar el Wah-Wah). Tot i que m'hà agradat molt en Karl, m'haguera encantat poder fer el mateix amb el Andrew Bird.

Després de veure els Plants & Animals, m'acabo de convencer que (Akron apart), el futur està al Canada.

I finalment, es encantador que al menys una part del festival estigui oberta a tothom. Tant Klaus & Kinski com Karl Blau han disposat de un homeless cadascú, animant el show, imagino que es sentien contents de que la festa arribes a casa seva...

ambient pre-eucarístic (Neil Young al Primavera, per Pratinsky Junior)

Akron em persegueix (hauré de buscar-me un psiquiatre)


Ahir, a la cua de la maquineta de tickets per birres del Primavera. Sense paraules...

primavera (encore)

Descoberta del meu fill adolescent ("rallat" de Jayhawks va marxar al ATP), els Th' Faith Healers, un grup de Hampstead que sona a Velvet underground... el video és espantos i l'audio encara pitjor, i és de la mateixa sessió del únic que tenen penjat al MySpace...

primavera (tercera tarda)


Inici amb Alela Diane (primera visita a l'Auditori en els tres dies), fantàstica.
No en tenia cap dubte, però en directe comfirma absolutament el meu entusiasme. S'ha marcat els dos temes finals sols amb l'acompanyament d'una segona veu i la guitarra que feia posar "los puntas de pelo".
Chad VanGalen: en directe m'ha sonat com una replica de Neil Young, amb un falset que feia que t'el haguessis de mirar d'aprop per comfirmar que no ho era. Be.
Shearwater: una gran banda, amb temes molt ben lligats, llàstima del escenari (el Pitchfork és un desastre), i la hora.
Jayhawks com una banda de bar que fà 30 anys que toquen cada setmana, pero amb temes propis i molt bons, sembla mentida que portessin tants anys separats...
Ha estat el més semblant a una tarda familiar al parc...
De Neil jà he fet la entrada (de fet ahir al arribar a casa), impressionant. Tot i que esperavem dues hores i mitja (i la cosa và quedar en menys) penso que si l'hagués fet durar tres hores, també ho hauriem trobat curt.
Ahir va ser tarda familiar i després de NY cap a casa (em va saber greu no esperar als Sonic Youth). Otro dia será.

Neil (Primavera)


Al final no han estat dues hores i mitja com s'havia sentit, en una hora i mitja ens ha fet un greatest hits molt entregat, pero del darrer disc no n'he sabut reconeixer cap...
Inici electric, set acustic curtet amb "The needle and the damage done", "Old Man", i "Unknown legend", i tornada a la electricitat amb "Down by the river" i "Rockin in the free world" (entre altres), i bis o encore amb "A day in the life".
Ha estat intens tant en la veu com en la guitarra (també amb l'armonica).
Tot i que el espai no es especialment comode, el públic ha respost molt be, i per acabar s'ha marcat el detallet de la bufanda blaugrana...

dissabte, 30 de maig de 2009

primavera (segona ronda/divendres)


Deixo estar els concerts a l'Auditori pensant que caldría fer molta cua i que potser m'els acabava perdent (estava interessat en Damien Jurado i de poder repescar els MBV - no portava els taps), sembla que finalment no es va omplir.
Començo donç la tarda amb Bat for Lashes (un pop força plà del que vaig aguantar dues peces).
M'en vaig a l'altra punta a sentir els Punsetes, no els coneixía però n'havia sentit bones crítiques, donç tres peces i fora una banda més o menys arregladeta amb una Ana Torroja de segona divisió amb certes pretensions...
Tercera parada: Sleepy Sun banda de San Francisco amb dos cantants (mascle i femella) que en alguns moments et sembla que sents els Led Zeppelin i a cops a la Grace Slick, fan entrades al folk i excursions psicodèliques amb tota naturalitat, un grup a seguir.
Nova parada: i aquesta més llarga: Spiritualized. Podries dir fins a quin punt pots classificar-los de Indie... Una banda perfecte, amb la millor sonorització de la tarda, desgranant una serie de temes molt a prop del R&B més comercial però amb una altissima qualitat.
Visita ràpida als Carsick Cars indie West Coast pero fet a Pekin... curiós.
Passada per The pains of being pure at heart, música molt directe, ben resolta tot i que l'escenari (Pitchfork) és especialment incomode, i marxo a veure Art Brut, brit rock amb cantant crooner amacarrat, banda i temes ben treballats, en definitiva be.
Seguent parada Jason Lytle pop passat per la Americana...
Nova parada llarga Throwing Muses, una replica menor dels Pretenders, llastima que la veu aflautada de la cantant no l'afovereixi.
Passada novament per el Pitchfork amb els Crystal Antlers, dinamita en estat salvatge, la banda per muntar una festa en la que ballin els coixos.
I per acabar Jarvis Cocker, encara més amacarrat que els Art Brut, però amb un "savoir faire" extraordinari i amb algunes peces inoblidables en el repertori Britpop contemporani.
Encara no era la una que agafaba un Bicing cap a casa, però l'endemà encara queda molta guerra i a certes edats has de prendre precaucions.
(a a imatge els pekinesos Carsick Cars)

divendres, 29 de maig de 2009

Primavera (dijous) foto: Lightning Bolt



Bé, he superat la primera tarda nit del Primavera, i amb bones vibracions. 
Recorregut:
Cuzo grup local que desconeixía i que et porten a la época mes negre de King Crimson (diguem-ne Earthbound i Red), i que inicialment pensava que havia equivocat per Zu (que toquen o han tocat en un recinte off-Forum). Després un estona amb The Bats (grup veteranissim neozelandes) amb un folk-pop també veterà. Canvi d'escenari per veure Magic Markers una proposta de noise-garage interessant. A partir d'aquí, tot i que els escenaris estaven a prop decidir si Marnie Stern o Lightning Bolt, i em vaig decidir per aquest últims i potser el més fort que hi havia per veure ahir. Un baterista enmascarat i amb un distorsionador de sons vocals i un baixista multipedals amb customització de cordes fent més enrenou que l'aeroport de Heatrow en un dia de final de vacances...
Dels Yo la Tengo un concert aclaparador per una banda diguem que "sobradament contrastada", i per acabar Andrew Bird , un "monstre", l'actuació de un "one man show"amb una força i a la vegada en un to d'aparent simplicitat del tot desconcertant.
Quedaven el Bloodies Valentines pero jà passava la mitjanit i el que us ho explica jà estava suficientment adobat després d'unes emocions futbolístiques intenses de la nit abans, i per tant vaig posar pilot automàtic cap a casa.

dimecres, 27 de maig de 2009

Mor un ex-Wilco poc després de demandar a Wilco...

Jay Bennett, Ex-Member of Wilco, Dies at 45

By BEN SISARIO
Published: May 25, 2009

Jay Bennett, a singer and songwriter who was a former member of the rock band Wilco, died on Sunday in Urbana, Ill. He was 45 and lived in Urbana.
Skip to next paragraph
Rahav Segev

Jay Bennett in 1999.
Related
Times

* More Arts News

The cause is still unknown. Representatives of his management company, Undertow Music Collective, said he died in his sleep. Edward Burch, a friend and collaborator, told The Chicago Sun-Times that an autopsy was being done. No information about survivors was available.

Last month Mr. Bennett complained on his MySpace page about severe pains in his hip. He needed hip-replacement surgery, he said, but did not have proper health insurance.

A burly, dreadlocked figure with a cracking, plaintive rasp, Mr. Bennett played in the Replacements-influenced power-pop band Titanic Love Affair during the 1990s, and released four solo albums. But he is best known for his role in Wilco, the Chicago band that expanded the earthy, folk-influenced sound of the alt-country genre with more abstract, experimental rock.

Mr. Bennett joined Wilco in 1994, shortly after the recording of the band’s first album, “A.M.,” which was released the next year. Beginning with “Being There” in 1996, he played keyboards, guitar and various other instruments, and gradually his role grew. With “Summerteeth” in 1999 and “Yankee Hotel Foxtrot,” released in 2002, Mr. Bennett became a key part of the band’s songwriting, often as a darker foil to the more fragile style of the lead singer, Jeff Tweedy. A perfectionist in the studio, Mr. Bennett took an active hand in the recording process.

He also played on “Mermaid Avenue,” the band’s Grammy-nominated 1998 project with Billy Bragg, which set unpublished lyrics by Woody Guthrie to music, as well as on its sequel, “Mermaid Avenue II,” in 2000.

But as documented in “I Am Trying to Break Your Heart,” a 2002 film about the recording of “Yankee Hotel Foxtrot” and the band’s extended struggle with its record company, Mr. Bennett and Mr. Tweedy frequently clashed in the studio, as Mr. Bennett bristled over the band’s increasingly noisy direction.

Mr. Tweedy fired Mr. Bennett from Wilco shortly before the release of “Yankee Hotel Foxtrot,” which became the band’s commercial breakthrough. Relations between the two men remained chilly. This month Mr. Bennett sued for breach of contract, contending that he was owed royalties from his work on Wilco albums as well as money from the film. The suit has not been settled, a Wilco spokeswoman said.

In a statement on Monday, Mr. Tweedy said: “We will miss Jay as we remember him — as a truly unique and gifted human being and one who made welcome and significant contributions to the band’s songs and evolution.”

Born in Rolling Meadows, a suburb of Chicago, in 1963, Mr. Bennett graduated from the University of Illinois, Champaign-Urbana, with degrees in secondary education, mathematics and political studies. He was working in a VCR repair shop when Mr. Tweedy recruited him for Wilco, and according to “Learning How to Die,” Greg Kot’s 2004 book about Wilco, Mr. Bennett often worked there between tours.

In 2002, shortly after leaving Wilco, Mr. Bennett released “The Palace at 4 a.m. (Part I)” with Mr. Burch. He also founded a recording studio in Champaign, called Pieholden Suite Sound, after a song on “Summerteeth.”

Mr. Bennett released three more albums of country-tinged folk-rock, and on his most recent MySpace post said that he was hard at work on a new one, “Kicking at the Perfumed Air.”
Sign in to Recommend More Articles in Arts » A version of this article appeared in print on May 26, 2009, on page B8 of the New York edition.

dissabte, 23 de maig de 2009

Antoine... el buscava per François i no el trobava (coses del Truffaut i del Doinel)




Les élucubrations
by Antoine

Oh, Yeah !
Ma mère m'a dit, Antoine, fais-toi couper les cheveux,
Je lui ai dit, ma mère, dans vingt ans si tu veux,
Je ne les garde pas pour me faire remarquer,
Ni parce que je trouve ça beau,
Mais parce que ça me plaît.

Oh, Yeah !
L'autre jour, j'écoute la radio en me réveillant,
C'était Yvette Horner qui jouait de l'accordéon,
Ton accordéon me fatigue Yvette,
Si tu jouais plutôt de la clarinette.

Oh, Yeah !
Mon meilleur ami, si vous le connaissiez,
Vous ne pourriez plus vous en séparer,
L'autre jour, il n'était pas très malin,
Il a pris un laxatif au lieu de prendre le train.

Oh, Yeah !
Avec mon petit cousin qui a dix ans,
On regardait "Gros Nounours" à la télévision,
A Nounours il a dit "Bonne nuit mon bonhomme",
Il est parti danser le jerk au Paladium.

Oh, Yeah !
Le juge a dit à Jules, vous avez tué,
Oui j'ai tué ma femme, pourtant je l'aimais,
Le juge a dit à Jules "Vous aurez vingt ans",
Jules a dit : "Quand on aime on a toujours vingt ans".

Oh, Yeah !
Tout devrait changer tout le temps,
Le monde serait bien plus amusant,
On verrait des avions dans les couloirs du métro,
Et Johnny Hallyday en cage à Médrano.

Oh, Yeah !
Si je porte des chemises à fleurs,
C'est que je suis en avance de deux ou trois longueurs,
Ce n'est qu'une question de saison,
Les vôtres n'ont encore que des boutons.

Oh, Yeah !
J'ai reçu une lettre de la Présidence
Me demandant, Antoine, vous avez du bon sens,
Comment faire pour enrichir le pays ?
Mettez la pilule en vente dans les Monoprix.

Oh, Yeeeeaaaahhhh !

Es del 1965, encara faltava una mica pel Maig del 68.

després d'aquesta m'en vaig al gimnàs...

perquè m'agraden els TV on the Radio?

roy paci (el manu chao o potser el rudy ventura sicilià)

dijous, 14 de maig de 2009

malentesos d'una canadenca a Campo de Criptana

Una mica d'encarnissament contra el mite...


Bob Dylan

Bob Dylan: Time For One More Change?

Bob Dylan
MR Photo / Corbis Outline

It didn't have to come to this. He could have died in that motorcycle crash or been shot by a crazed fan or sky-walked out a 10th-story window during a bad trip. But Bob Dylan--the great American artist of the past 50 years, I believe--survived, which is perhaps the only prosaic thing he's done in his life. A half-decade older than the oldest baby boomers, 68 on May 24, he has predicted their maturation--marriage, divorce, finding and losing religion, midlife crisis and regeneration, a second wind, a third.

And now, with the release of his 46th album, Together Through Life, Dylan is, officially, old. Listening to these songs, I imagine him as one of the last guests at someone else's 70th-birthday party, sitting at a table that's been cleared except for the wine stains and bread crumbs. He's wearing a bolo tie and his scraggly mustache, telling stories about women he used to know but never cared for all that much.

Actually, Dylan announced the onset of his seniority in 1997 with the excellent Time Out of Mind, a dark and wistful album that looked backward more than forward, his voice a nasal husk of itself, accessible only to his most persistent fans. There was a high-tech hipness to Time Out of Mind--the damp, echoey sound provided by producer Daniel Lanois--that doesn't exist on the new album. Everything about Together Through Life is simple: the lyrics (a collaboration with the old Grateful Dead lyricist Robert Hunter), the instrumentation and the sound, which Dylan admits, in an interview posted on his website, is an homage to the Chess records of his youth. "I like the mood of those records--the intensity," he says. "The sound is uncluttered. There's power and suspense. The whole vibration feels like it could be coming from inside your mind. It's alive. It's right there. Kind of sticks in your head like a toothache."

Well, power and suspense ... in a sad, languid way: the power of a sunset, the only suspense the shock you feel when it suddenly slips away, casting strawberry light on the outline of distant clouds. It is now apparent that there has been a narrative arc to Dylan's career. He started obvious, then exploded surreal--each new album a surprise of some sort--and is now back to being obvious again.

He began as a tribute act: Woody Guthrie reinvented, down to the studio photos in which he pooched his lips like Woody and held his guitar the same way. On his first, eponymous album, Dylan sang mostly other people's songs--except for one talking blues and the haunting "Song to Woody," which was an exercise in folk classicism. He wrote new lyrics to the tune of Guthrie's "1913 Massacre," just as Guthrie had applied his lyrics to the ancient ballads he'd learned from his mother.

The old lefty folk community embraced Dylan even as he quickly surpassed Guthrie, writing his own music to go with his brilliant lyrics to protest the atrocities of the 1960s, songs like "Blowin' in the Wind" and "A Hard Rain's A-Gonna Fall." But four-chord, straight-ahead folk music proved, well, boring after a while, and Dylan betrayed the folk pedants by going electric--"Judas!" they cried in England--and the ideology-encrusted hard-liner Pete Seeger tried to pull the plug on Dylan's breakthrough performance at the 1965 Newport Folk Festival.

dimarts, 12 de maig de 2009

Antonio Vega

Reconec que no el vaig seguir massa, tot i que penso que és un dels grans que ha donat el R&R iberic, i en definitiva, tant i tant allunyat del seu pretès Pop fundacional

Yeasayer


Nova psicodelia, trippy-gospel, com una versió acústica de Phish...

dilluns, 11 de maig de 2009