el concert que em vaig perdre

Estava a Grècia, feia 4 dies que havia donat el sí, i no el vaig esperar

Concert històric a Catalunya

Bob Dylan a Barcelona 1984

Per Ramon Pavia - 09/03/2005

Bob Dylan Barcelona'84

Bob Dylan és un geni. Podrà tenir treballs que la història jutjarà com a obres d'art i mediocritats amb aroma a obligació discogràfica, sigui com sigui, les opinions no seran mai indiferents davant l'home embarcat a la Never Ending Tour (La gira sense fi).

Dylan és una figura controvertida i canviant que s'ha intentat allunyar de la seva pròpia mítica; seguidors de la seva música el van condemnar en els seus inicis per abandonar la tradició folk i altres no van entendre que un dels màxims exponents de la contracultura actués davant Joan Pau II.

El trobador elèctric tornarà aquest estiu a Barcelona, vint anys després de la seva primera actuació. Les visites de Robert Zimmerman a la ciutat catalana han estat freqüents, amb resultats irregulars, des d'aquella memorable nit del 28 de juny de 1984. El músic venia a presentar Infidels, un excel·lent àlbum de rock gravat amb les guitarres de Mark Knopfler -líder de Dire Straits - i Mick Taylor -ex Rolling Stones -. El concert es va celebrar al Mini Estadi davant unes 20.000 persones que van escoltar els primers acords de Highway 61 Revisited cap a la una de la matinada, després de les actuacions de Celeste Carballo i Santana . Dylan portava un mes de gira a l'esquena i començava a estar còmode amb una banda liderada per Mick Taylor. Lay, lady, Lay posava fi a la primera part d'un concert on el públic va poder constatar l'excel·lent condició de veu de l'intèrpret. El de Duluth va presentar temes del seu nou treball com Jokerman, un collage poètic, i el reaccionari License to Kill , que va anar alternant amb un repàs de clàssics del seu repertori: All along the watchtower, Just like a woman o It's alright, formant part aquesta última peça del primer set acústic del concert.

Entrada original del concert.

Dylan va començar la part final del concert amb dos dels temes més emblemàtics, Like a rolling stone i Mr. Tambourine Man, per endinsar-se en el segon set acústic de la nit. Carlos Santana el va acompanyar en les últimes cinc peces del show, fet habitual durant la gira. L'artista va sorprendre a la banda quan va demanar-li Señor, una cançó que no s'havia assejat, i Dylan va haver d'apuntar-la sobre l'escenari.

El clímax final va arribar amb Blowing in the wind, un himne universal antibel·licista que tota l'audiència va corejar davant l'entusiasme del seu compositor. L'esquerp no hagués deixat de tocar, però els rellotges ja marcaven les quatre...

A la part superior i haurà els accessos a les diferents cròniques de concerts, tant moderns com històrics (de moment només està el del Dylan). A l'apartat de l'agenda, sota cada títol en gris vindrà més o menys informació segons la importància del concert (ara mateix només hi ha el lloc on es fan).

[puja]

contacta'ns col·labora la revista qui som © Associació La Finestra Digital