el concert que em vaig perdre

Estava a Grècia, feia 4 dies que havia donat el sí, i no el vaig esperar

Concert històric a Catalunya

Bob Dylan a Barcelona 1984

Per Ramon Pavia - 09/03/2005

Bob Dylan Barcelona'84

Bob Dylan és un geni. Podrà tenir treballs que la història jutjarà com a obres d'art i mediocritats amb aroma a obligació discogràfica, sigui com sigui, les opinions no seran mai indiferents davant l'home embarcat a la Never Ending Tour (La gira sense fi).

Dylan és una figura controvertida i canviant que s'ha intentat allunyar de la seva pròpia mítica; seguidors de la seva música el van condemnar en els seus inicis per abandonar la tradició folk i altres no van entendre que un dels màxims exponents de la contracultura actués davant Joan Pau II.

El trobador elèctric tornarà aquest estiu a Barcelona, vint anys després de la seva primera actuació. Les visites de Robert Zimmerman a la ciutat catalana han estat freqüents, amb resultats irregulars, des d'aquella memorable nit del 28 de juny de 1984. El músic venia a presentar Infidels, un excel·lent àlbum de rock gravat amb les guitarres de Mark Knopfler -líder de Dire Straits - i Mick Taylor -ex Rolling Stones -. El concert es va celebrar al Mini Estadi davant unes 20.000 persones que van escoltar els primers acords de Highway 61 Revisited cap a la una de la matinada, després de les actuacions de Celeste Carballo i Santana . Dylan portava un mes de gira a l'esquena i començava a estar còmode amb una banda liderada per Mick Taylor. Lay, lady, Lay posava fi a la primera part d'un concert on el públic va poder constatar l'excel·lent condició de veu de l'intèrpret. El de Duluth va presentar temes del seu nou treball com Jokerman, un collage poètic, i el reaccionari License to Kill , que va anar alternant amb un repàs de clàssics del seu repertori: All along the watchtower, Just like a woman o It's alright, formant part aquesta última peça del primer set acústic del concert.

Entrada original del concert.

Dylan va començar la part final del concert amb dos dels temes més emblemàtics, Like a rolling stone i Mr. Tambourine Man, per endinsar-se en el segon set acústic de la nit. Carlos Santana el va acompanyar en les últimes cinc peces del show, fet habitual durant la gira. L'artista va sorprendre a la banda quan va demanar-li Señor, una cançó que no s'havia assejat, i Dylan va haver d'apuntar-la sobre l'escenari.

El clímax final va arribar amb Blowing in the wind, un himne universal antibel·licista que tota l'audiència va corejar davant l'entusiasme del seu compositor. L'esquerp no hagués deixat de tocar, però els rellotges ja marcaven les quatre...

A la part superior i haurà els accessos a les diferents cròniques de concerts, tant moderns com històrics (de moment només està el del Dylan). A l'apartat de l'agenda, sota cada títol en gris vindrà més o menys informació segons la importància del concert (ara mateix només hi ha el lloc on es fan).

[puja]

contacta'ns col·labora la revista qui som © Associació La Finestra Digital

La versió alternativa del "Hurricane" Carter

El Dylan es và mullar decididament per aquest personatge, després de llegir la pedregada d'informació d'aquesta pàgina creus que algú està enganyant-nos. En definitiva res de nou a l'univers.

(clicar el titol del missatge)

World music

Baix aquest concepte (com diría Gaspar -no el rei, l'altre), es defineix un univers en el que hi cap una mica de tot. Bàsicament es tracta de recollir la tradició musical local (desde el lloc més exòtic, fins la cantonada de casa teva), seleccionar els talls més easy-listening, buscar portades creatives, i embolicar-ho tot amb textes amb connotacions antroplógiques i sociológiques (de volada variable).
El fet fonamental és que tot acaba venint d'alguna arrel "world". En definitiva es no voler denominar com a Folk alló que no prové de la cultura angloamericana. Alguns dels exponents més significatius del concepte (David Byrne) denigren del terme jà que el limiten a "raresses" i per tant el limiten a un públic massa específic.
Per la www trobareu molts llocs en els que podeu passar temporades "situats musicalment" allà on vulgueu.
Apa siau

PS: Aprofito per incloure una foto de Alan Lomax (als inicis dels 50 es va patejar la "pell de brau" i les illes per gravar-ne tot el que va trobar de les arrels "world" del país).

Hank (de Liberation)

Culture 27 déc. 6h51

Hank Williams, la substantifiquemoelle

Trois coffrets exhument 150 inédits de l’ange déchu du blues blanc, disparu en 1953. Histoire d’une rédemption.

3 réactions

Yves Bigot

• 
  
• 
  

Hank Williams Coffret 3 CD : The Unreleased Recordings, Time Life (Sony BMG).

Si vous voulez savoir ce qu’écoutent en ce moment Bob Dylan, Bruce Springsteen - et sans doute des centaines d’autres auteurs et interprètes de musique américaine, de Keith Richards à Leonard Cohen en passant par Bono et Nick Cave - intéressez-vous au coffret événement de trois CD inédits du Shakespeare bouseux, l’inestimable et on ne peut plus tragique Hank Williams.

Morphine. Mort à 29 ans à l’arrière de sa Cadillac bleue sur le parking d’une station-service de Virginie-Occidentale, dans la nuit du nouvel an 1953, d’une overdose présumée de morphine et de bière (lire page suivante), Hank Williams fut la première victime «live fast, love hard, die young», du style de vie «on the road again», sexe, drogue et rock’n’roll, même si, formellement, ce dernier était plus souvent western swing, blues, gospel, cajun et folk.

Grande gigue émaciée, colonne vertébrale déglinguée et dentition fossile, ce white thrash paupérisé de l’Alabama élevé dans l’Amérique de la Grande Dépression puis de la Seconde Guerre mondiale, a, en seulement six ans de véritable carrière, révolutionné et inventé la musique du XX^e siècle, faisant de la country le blues de l’homme blanc, aussi direct que son modèle. Comment dire qu’au-delà de rares exceptions festives comme Lovesick Blues, les chansons de Hank Williams sont de pures expressions de souffrance métaphysique : I’m So Lonesome I Could Cry, I’ll Never Get Out of This World Alive, Alone and Forsaken, Cold Cold Heart, pour ne citer que quelques titres…

Tubes. C’est dire si cette première livraison de 54 enregistrements du bonhomme, réalisés en 1951 pour un programme radio de Nashville d’un quart d’heure, diffusés chaque matin à 7 h 15 sur WSN-AM, à destination d’un public pauvre et rural qui venait souvent tout juste d’obtenir l’électricité, et miraculeusement préservés par un technicien, possède, à l’instar des Bootleg Series de Bob Dylan ou de l’Anthology des Beatles, un caractère aussi essentiel qu’inespéré. On y retrouve ses tubes honky tonk incontournables du moment, notamment Hey Good-Lookin’, qui lui permet de saluer les parrains (la farine Mother’s Best), et 28 morceaux jamais gravés ailleurs. Unc’ Hank y scanne, de son baryton chaleureux et nasal, plaintif, tous les genres américains existants. On passe ainsi du folk appalachien (On Top of Old Smoky) à un proto rockabilly visionnaire (Cherokee Boogie), du gothique sudiste de The Blind Child’s Prayer au gospel de Dust on the Bible, des prières qu’il enregistre pour sa carrière protestante parallèle sous le pseudonyme de Luke The Drifter (Where He Leads Me) à des classiques comme When the Saints Go Marchin’ in et Blue Eyes Cryin’ in the Rain que populariseront bien plus tard Willie Nelson et, ici, Bashung.

Whisky. D’un style à l’autre, la même tristesse constituante, ce blues foncier enseigné techniquement dans les rues de Greenville par son vieux voisin noir, Tee-Tot (Rufus Payne), qui lui apprit la guitare, et la vie (le père de Hank était invalide de guerre, sa mère tenait une pension de famille mal fréquentée). Peine entretenue au quotidien par une douleur incurable (on comprit, après sa mort, que la moelle épinière de ce Malcolm Lowry de la musique populaire s’échappait de sa colonne vertébrale), que seuls le whisky et l’hydrate de chlorate apaisaient un peu, sans compter une femme insupportable, Audrey, infidèle, dépensière et jalouse de son talent comme de son succès, obsédée par la réussite de sa propre et improbable carrière de chanteuse.

Enfermé dans le cycle infernal de la tentation et de la foi sudiste (péché/remords/rechute), fêtard à la nuit d’autant plus déterminée qu’il la traverse avec la conscience de la sentence du petit matin, Hank Williams, porteur d’une simplicité et d’une puissance réellement bibliques, auditeur de la condition humaine, ne s’imagine jamais autrement que comme interprète de sa communauté.

Première rock star, avant même que le rock ne prenne connaissance de sa propre existence, adulé par des foules pour lesquelles il oublie parfois de se déplacer (ou ne se trouve pas en état de les satisfaire), il profitait de la liberté offerte par la radio pour se rappeler son appartenance : «Les chansons, populaires comme traditionnelles, expriment les rêves et les prières et les espoirs des travailleurs», affirmait-il.

Excellemment accompagné par ses Drifting Cowboys (guitare, pedal steel, fiddle et contrebasse), avec une qualité sonore et une présence vocale très satisfaisantes, c’est ce qu’il présente ici, en premier fascinant panorama - deux autres volumes sont d’ores et déjà annoncés, totalisant 143 morceaux - non seulement de ses propres influences, mais de (presque) toute la glorieuse musique américaine d’avant le rock. A peu de chose près, la musique que Bob Dylan diffuse hebdomadairement aujourd’hui dans sa propre émission, Theme Time Radio Hour.

A lire aussi

Un nouvel an endeuillé

Le chanteur en tournée n’a jamais atteint sa destination.

rym (rate your music)

Una web-aplicació, a la que pots anar inscribint la música que guardes (físicament o mental), i afegir-li la qualificació de 0 a 5 que a tú et sembli, i a partir de la qual et pots trbar amb individus tant tarats com tu pel que fà a la coincidencia en gustos musicals...
Interessant.

this is spinal tap (la peli)

Heavy delirant, d'un grup que no existeix, expliquen la seva visió de la vida, del R&R bussiness, del dia a dia de la banda, amb algunes actuacions que son divertidissimes.
És el que es defineix com un "mockumentary" un documental de mofa.

Guantánamo i el rock

Aux Etats-Unis, la torture version rock

LE MONDE | 25.12.08 | 15h58 • Mis à jour le 25.12.08 | 20h29

Il y a des guitares saturées, une boîte à rythme excitée, une voix torturée. "I am the voice inside your head" ("Je suis la voix dans ta tête"), chante Trent Reznor dans Mr Self Destruct, du groupe de rock Nine Inch Nails. Mais dans certaines prisons militaires américaines, la voix, semblerait-il, n'est pas que dans la tête des auditeurs. Elle est diffusée, non-stop, pendant des jours, à plein volume, dans les cellules de Guantanamo et des prisons secrètes de la CIA.
La musique comme forme de torture : la technique révolte les défenseurs des droits de l'homme. L'organisation Reprieve, installée au Royaume-Uni, défend trente-trois prisonniers retenus à Guantanamo. Elle s'est associée au plus important syndicat de musiciens du pays (Musicians'Union) pour lancer une campagne contre cette pratique. "Zero DB" (www.zerodb.org) consiste en une pétition en ligne, des minutes de silence pendant les concerts, puis, en janvier 2009, une lettre ouverte à Barack Obama, qui doit être investi président des Etats-Unis le 20 et a promis de fermer Guantanamo.

JAMES HETFIELD EST "FIER"

"Zero DB" s'appuie sur des témoignages de prisonniers, dont celui de Binyam Mohamed. Arrêté en 2002, poursuivi pour "complot" et "soutien matériel au terrorisme", cet Ethiopien affirme avoir été incarcéré dans plusieurs prisons militaires secrètes de la CIA au Maroc, au Pakistan et en Afghanistan, puis à Guantanamo. Sur son passage dans la "prison noire", près de Kaboul, il raconte : "Il y avait de la musique très fort, Slim Shady (Eminem) et Dr. Dre, pendant vingt jours. Je devais l'écouter sans arrêt, j'avais fini par tout connaître par coeur."

Plusieurs témoignages font état d'une dégradation psychique. Cette pratique, affirme Chloe Davis, de Reprieve, est "illégale selon la Convention de Genève", qui condamne tout "traitement cruel, inhumain ou dégradant".

Reprieve a dressé une liste des morceaux les plus utilisés : AC/DC, Metallica, mais aussi Britney Spears, les Bee Gees ou Bruce Springsteen. Ils sont choisis en fonction de leur violence sonore ou de leurs titres et paroles : Fuck Your God ("J'emmerde ton dieu"), de Deicide, ou White America ("Amérique blanche"), d'Eminem.

Les musiciens concernés "sont difficiles à joindre", admet Chloe Davis. Sur son site, Trent Reznor, de Nine Inch Nails, a réagi : "Il m'est difficile d'imaginer quoi que ce soit de plus profondément insultant, dégradant et rageant que d'apprendre que la musique que l'on a créée avec toute son âme est utilisée à des fins de torture."

D'autres n'ont pas pris ombrage de la pratique, au contraire. Interrogé par la télévision allemande, en septembre, James Hetfield, le chanteur de Metallica, a affirmé être "fier" que sa musique ait été choisie. "Cela représente quelque chose que (les détenus de Guantanamo) n'aiment pas (...). La liberté d'expression, peut-être."

Certains, enfin, sans scrupule, se sont demandé si le Pentagone devait des droits d'auteur aux musiciens. Un avocat spécialiste de la propriété intellectuelle, Howard Knopf, a posé la question sur son blog. D'autres semblent plus urgentes à résoudre.

Clara Georges

Article paru dans l'édition du 26.12.08.

why'

Rap (aluna vegada, i sobretot temes poperos) amb accent d'Oxford (ells son de Oakland a tocar de San Francisco), i jo em pregunto: perquè cada cop els ianquis s'apunten més a l'accent britànic???

la familia wilson

Si els Beach Boys, qui no s'ha imaginat ser un surfero californià, sentint les seves peces, però el més coent del tema és que ara son "la krem de la crème del R&R universal." Entenc que la seva música es divertida, personal, entranyable... el que vulguis, però d'aquí a que Smile sigui el millor disc de tots els temps... Pas d'acord...

paperboy reed

Fà dues setmanes (potser menys) que actuava a BCN, però coincidia amb un Barça-Madrid, el fet és que avui l'he estat sentint i THUMBS UP...

VAST (Visual Audio Sensory Theater)

Grup texà (Austin) que defineixen com d'electro rock, tot i que jo els vaig descobrir amb el seu darrer album (April) que és bàsicament acústic.

morphine

L'any que vé farà 10 anys de la mort de Mark Sandman, a Italia a l'escenari en plena actuació (tenia 47 anys). Un grup molt original amb una base jazzy molt marcada. Entre altres particularitats sols ocasionalment feien servir guitarra. El Sandman feia anar un baix de dues cordes, sumar-hi el vent de Dana Colley, i les percussions.

i per acabar amb l'homenatge a La Voss, unes darreres notes de Julià Guillamon a La Vanguardia

Número uno

Julià Guillamon - 04/12/2008

Makaroff ha sacado un disco que juega con lugares comunes visuales y literarios

En 1982, Jordi Farràs La Voss del Trópico publicó el LP Capablanca.Es un disco muy de época. En una de las canciones, canta el estribillo: "Óyeme Carola, vete con la Nueva Ola". Las bandas new wave empezaban a sustituir a los combos de salsa en la programación de Zeleste y la Voss se declaraba despechado. La canción que da título al LP es una especie de presentación de Farràs, "la voz que resuena en la noche, cuando todos se van a dormir". "Sé el secreto de copas vacías, que la soledad deja tras de sí", dice. Y a continuación canta una estrofa que me sorprendió al comprar el disco, diez años más tarde, cuando las tiendas empezaron a liquidar el vinilo. "Soy la voz que vivió lo de antes, cuando había cantantes en los cabarets. Yo viví los instantes cruciales de jazz y de rumba que oyó la ciudad. Yo escuché con Silvet y Miralles, el ritmo en las calles al amanecer". Para terminar: "Yo también me eché el resto en Pedralbes cuando en esos lugares reinaba el placer. Camino de Esplugues, perdimos el norte buscando las notas que tuvieran que ver". Copas vacías, momentos cruciales, ritmo en las calles al amanecer: Barcelona aparece transfigurada gracias a la imaginación, Esplugues y Pedralbes se convierten en lugares míticos, como Las Vegas, el Bar Celeste o el Café Ñico de La Habana en Tres tristes tigres de Cabrera Infante. ...

Recordant La Voss... i altres temps per Sergi Pàmies

El otro Zeleste

SERGI PÀMIES 17/02/2002

Vota

Resultado 302 votos

El chico que aparece en la fotografia que ilustra esta crónica se llama Jordi Farràs y esta ciudad le conoció con el nombre artístico de La Voss del Trópico. El lunes pasado se cumplieron dos años de su muerte. Yo le traté poco, pero me rasqué el bolsillo para comprar sus discos y le vi actuar en alguna ocasión, rodeado de buen humor, menos público del que habría sido deseable y la ilusión del eterno debutante, moviendo el humo con las aspas de un vozarrón ideal para cantar a partir de las tantas, a ser posible junto a su pianista de cabecera, el maestro Francesc Burrull. Durante el funeral celebrado en el tanatorio de Les Corts, su amigo Carles Flavià le recordó con unas palabras cargadas de esa irrespetuosa melancolía de tipo duro que no está dispuesto a dejarse amedrentar por la muerte y sus vulgares argumentos cardiovasculares.

La noticia en otros webs

• webs en español
• en otros idiomas

Jordi Farràs, 'La Voss del Trópico', murió hace dos años. Amigo de sus amigos, fue una de las almas del viejo Zeleste, una Barcelona que se va

La fotografía me llegó en un sobre sin remitente, sólo con la instantánea de otros tiempos en la que, por la puerta de la persiana metálica, asoma el carácter de uno de esos barrios en los que siempre vale la pena sonreír. De su voz, los expertos dicen que era personal, aunque me temo que eso no significa gran cosa. Cuando falleció, sus amigos y familiares estaban hechos polvo, pero el 18 de marzo de 2000 le organizaron un homenaje en la sala Luz de Gas al que asistieron los sospechosos más habituales de su entorno. Tenía 54 años, aunque el asfalto de su voz aparentaba algunos más. Con la fotografía a cuestas, me fui a dar una vuelta por la ciudad, y el subconsciente me llevó hasta la puerta del antiguo Zeleste, en la calle de la Argenteria. El viejo local, cuna de la música laietana y de otros inventos casi tan olvidados como aquél, no presenta ningún rastro del paso de La Voss ni de cuando cantaba saltándose los estrictos parámetros de la afinación, pero derrochando el dramatismo que requería un repertorio que nunca llegó en el momento adecuado. La Voss cantaba a Bola de Nieve antes que los cubanos se pusieran de moda y se avanzó a su tiempo rescatando el Come prima o el Que reste-t'il de nos amours?, que llegarán, ya lo verán, envasados al vacío.

¿Se puede echar de menos a alguien que casi no se ha conocido?, me pregunto mientras vuelvo a escuchar su versión de Aquellas pequeñas cosas, recogida en el disco No son... boleros, que contiene una inscripción que dice mucho sobre él: 'Grabado en directo durante la primavera del 95, en los Estudios KS de Barcelona bajo los efectos del agua mineral sin gas'. Hay un piano, tocado por Burrull, y la emoción empapa cada matiz de una voz ideal para hacer radio noctámbula o para recitar esos poemas de Salvat-Papasseit que tanto le gustaban, con chimeneas, chicas guapas subiéndose a tranvías y gaviotas idénticas a las que dieron título a su disco Les gavines de La Farga. Era químico de profesión, pero no le hacía ascos a la física y ponía a prueba toda clase de levantamiento de vidrio y lanzamiento de ironía junto a sus inseparables amigos Josa, Horta, Sisa, Flavià, Llimós y Serrat. Farràs no está más a su lado, pero mirando al chaval de la fotografía uno intuye el valor de la amistad, la intensidad de las relaciones y el carácter excesivo de un sentimental preparado para todos los terrenos menos para el de la decepción, y amante de la risa (su risa debería conservarse en el Museo de Historia de Cataluña y sonar cada cuarto de hora para que nadie caiga en la tentación de tomarse la vida demasiado en serio) y de los juegos de palabras (su primer disco se tituló La Voss por la gracia de dios y podría haber organizado una gira llamada Tal Farràs, tal trobaràs).

No me da la gana que éste sea un artículo baboso y carroñero, pero no voy a negarles que cuando pasé frente al inexistente Zeleste caí en la tentación de imaginarme que, en otro lugar, sigue existiendo un local parecido a aquél, especializado en juntar a solitarios llegados de los puntos más extravagantes del planeta y creando un microclima en el que incluso un tipo tan mediterráneo como Farràs podía creerse el rey de una desmadrada isla tropical, con una camisa como las que lleva Ben Gazzara en la película Saint Jack. En la entrada de este otro Zeleste hay un portero que te comenta el último resultado del Barça y que, a veces, cuando no tiene nada mejor que hacer, no te deja entrar. Entonces hay que discutir un poco, sin llegar a las manos, y, cómo le vi hacer una vez al gran Toni C. de Sant Andreu, decirle: '¿Cuánto cuestan los tíquets? Te los compro todos'. Más allá de la puerta, una vez resueltos los problemas de derecho de admisión, hay una brigada de pintores de brocha gorda gamberros, creativos y vitales, capitaneados por Jaume S., el pelirrojo más guapo de Sarrià, que pintó sus paredes y columnas. En el interior, un cuarteto musical de lujo: Gato Pérez, Josep Maria Bardagí, La Voss del Trópico y Marc Grau. En la barra, comentando las perversiones privadas de algún político democristiano, Jordi Vendrell y Ramon Barnils. Es un holograma de local y puede que algún día el progreso pueda recuperarlo y podamos visitarlo como si fuera un espejismo tecnológico comercializado por los japoneses. Mientras tanto, nos queda esta fotografía que ha llegado hasta mí para compartirla con ustedes. Supongo.

PS: Malhauradament de la fotografía no en trobo ni els rastres...

Afageixo una caràtula de disc (ben descarada) que és el poc que he pogut trobar.

la voss por la gracia de dioss

Qué he de dir de la Vos del Trópico, era un substitut habitual quan el Gato no podia actuar, dificil d'entendre donç els seus recorreguts eren molt més tòxics que els del felí, però em vaig fer un fart d'aguantar Voss per contre de Gato (enmalaltit a última hora) a les nits del Zeleste.
El Victor Amman que durant molt de temps va dirigir la banda que l'acompanyava, recordo que em và comentar que quan es tractava de gires off-Barcelona, sovint havien de fer ells tot sols el show donç la Voss no estava per "tropicalities"

¿que será? y tengo un ranchito cerca de la capital

José Feliciano, un cec al que vaig coneixer al mateix temps que el Stevie Wonder, però que ens cantava en una llengua més propera, quan es và fer mes popular và empitjorar...

geraint watkins

Blues i R&B d'alló més antic però que a segons quin moment és grat d'escoltar.

le monde diplomatique (sobre un concert de motorhead)

Motörhead en concert

Le hard rock, légende en pleine activité

4 commentaires

mardi 16 décembre 2008, par Evelyne Pieiller

« Il y avait un pigeon qui volait devant mes amplis. Je l’ai vu littéralement se désintégrer », racontait modestement Ted Nugent, un des héros du heavy metal. Histoire… canonique. Tout comme celle qui veut que le Bataclan ait dû fermer pour combler ses fissures après le passage de Motörhead. Le heavy, le hard, le metal, peu importe – que les puristes nous pardonnent –, c’est du brutal. Les Beatles font partie du paysage culturel, les Rolling Stones ont un public familial ; le hard est sensiblement plus difficile à neutraliser. Les « hardos » d’hier, les « métalleux » d’aujourd’hui, n’ont définitivement rien du gendre idéal. Les cheveux longs, des tatouages partout, cuir et clous, têtes de mort en sautoir et bière en bandoulière, breloques métalliques obligatoires et piercings facultatifs, ils sont choquants, ils font « voyou », ce sont ostensiblement des Barbares, bruyants, teigneux, et fiers de l’être. Des Barbares blancs, et, précisons, mâles. Les demoiselles sont rarissimes, sur la scène comme dans le public.

Bon, soyons franc : le hard, le heavy, le metal foisonne de tendances, sinon de sectes, et il n’est pas évident de faire immédiatement le lien entre Black Sabbath, aux musiciens bardés de médailles cabalistiques et portés sur l’assassinat en live de chauve-souris, et la splendeur lyrique de System of a Down. Semblablement, le « métal » scandinave, parfois un peu plus que déplaisant dans ses divagations gothico-fascistes, paraît assez vigoureusement éloigné de la furia de Trust, au bord de l’agit-prop rougeoyante. Pourtant, il y a toujours une base commune, un élan commun. Volume sonore à fond les manettes, basse lourde et batterie énorme, on est en plein Blitzkrieg, dans le déferlement de l’énergie pure ; il ne s’agit pas ici de plaire, mais de pulvériser le bon goût, pour retrouver l’élan de la dépense sauvage de vitalité. Merveille : il est irrécupérable (ou presque), dans tous les sens du terme. Et il y a une petite quarantaine d’années que ça dure. Nous n’hésiterons pas davantage : le hard est une légende en pleine activité, et qui s’est propagée en clichés si puissants qu’ils en sont quasiment venus à symboliser le rock’n’roll dans son excès, son agressivité, son flirt appuyé avec la « vulgarité » – souvent au bord de l’auto-parodie, mais toujours arrimé au désir de faire pulser ce que la « morale » réprouve…

Motörhead, précisément, sévit depuis trente-cinq ans, mené sans fléchissement par Monsieur Lemmy Kilmister à la basse. Moustaches de pirate, rouflaquettes de bookmaker, il écrit des textes qui sont tout cisaillés de « bips » sur YouTube, chante d’une voix ébréchée, essoufflée, et impose une musique toute en stridences, répétitions, déflagrations, avec un flegme concentré parfaitement irrésistible. Motörhead ne fait pas dans l’épate-bourgeois simplet, il se satisfait d’être un bolide lancé à toute allure, irradiant des vibrations blues et punk, pas besoin de maquillage, de semelles compensées ou fumigènes variés, rien qu’un monde blessé et paradoxalement tonique, une musique en rouleau compresseur, la jubilation d’exister, primaire, à vif, Motörhead est « culte », Motörhead est un pur classique du hard.

« The dream is over »

Peu importe que Lemmy ait l’âge de la retraite (non, pas soixante-dix ans, soixante-cinq) : à l’évidence, ce qu’offre Motörhead ne s’adresse pas qu’à des adolescents énervés, mais remue chez des adultes par ailleurs posés l’envie de faire sauter tout ce qui empêche de « live fast and die old »…

Evidemment, c’est troublant. Comme tout le rock’n’roll, d’ailleurs, dont le hard est une réinvention. C’est troublant, parce que cette musique de bad boys, qui n’en finit pas d’engendrer de nouveaux courants et d’influencer le rock plus « fréquentable », ne saurait se réduire à la volonté d’attaquer les tympans ou de froisser les sensibilités délicates. Si elle nous accompagne depuis trois décennies, le plus souvent dans la marge, les médias dominants n’en raffolant guère, mais avec néanmoins un pouvoir de contamination assez remarquable, c’est peut-être bien qu’elle est l’une des bandes-son les plus appropriées à l’époque. L’une de celles qui mettent le mieux en crise les idéaux proposés au jeune homme ordinaire, ni très pauvre ni bien riche, qui voudrait « vivre sa vie », et découvre que ce qu’on lui propose est intensément décevant.

On ne va pas se lancer intrépidement dans un historique détaillé, mais il n’est pas tout à fait sans intérêt de remarquer que, pour s’en tenir à la Grande-Bretagne, patrie de Led Zeppelin, groupe « fondateur » du hard, et de Motörhead, et de Queen…, ladite musique apparaît en même temps que la montée du chômage, de l’inflation, et des déficits. La « désindustrialisation » est en pleine forme (la part du Royaume-Uni dans la production industrielle mondiale passe de 20,5% en 1955 à 9% en 1977), c’est la fin du « consensus social », l’Irlande du Nord devient une poudrière, l’immigration jamaïcaine et pakistanaise prend de l’ampleur, le National Front recrute, et la seule alternative est… l’alternance entre deux partis qui ne sont pas vraiment séparés par un gouffre. Comme disait John Lennon au début des années 1970, « the dream is over », le rêve est fini, les promesses des hippies et celles du libéralisme se sont révélées trompeuses, ce monde dissonne, ce monde lamine, il est hypocritement sauvage : il fera naître une musique ouvertement, fièrement sauvage, qui retournera les modèles désormais effondrés. Aujourd’hui, la dissonance s’accentue, l’Apocalypse rôde, le hard rock, dans toutes ses métamorphoses et ses ambiguïtés, continue : logique, n’est-il pas ?

Motörhead, concert au Zénith (Paris), 27 novembre 2008.

red house painters

Slowcore de San Francisco, grup ara desaparegut pero re-encarnat en Sun Kil Moon (Mark Kozelek). Peces autobiogràfiques del Kozelek, sovint en tó depressiu. Realment interessants.

dodos

Trio de San Francisco, amb un cantant que recorda el McCartney, sobre una base de guitarra acústica hiperamplificada i amb tots els pedals possibles (mantenint sovint notes congelades -tant de la guitarra com de les veus), una bateria molt potent, i un teclista-xilofonista i percussionistafrequent, son el paradigma de la sincopació... Realment aconsegueixen un efecte molt interessant.

manel

Després de veure el seu concert d'ahir al Forum, definitivament han de ser entre els meus favs.
Temes molt ben contrastats, grans veus, una desinvoltura pròpia de un grup amb molts anys de gires... (i acaben de sortir del ou).


PS: Jà soc amic oficial al MySpace.

deja vu

Potser el primer LP que em vaig anar a comprar solet (als 15 anys al Sears de Calvo Sotelo). El grup encar estava fent-se però el resultat tot i que molt divers es gran...

if i only could remember my name

El David Crosby l'any 1971, com no va tornar a estar mai...
Un disc increible, dels que m'han acompanyat molts anys.
Amb el bo i millor de la psicodelia californiana de la epoca.

la familia wainwright

El primer que vaig sentir va ser al Rufus, val a dir que es un gran i molt personal cantant, tot i que al cap d'una estona acaba fent-se empalagos. A la germana la vaig descobrir en un disc homenatge a Leonard Cohen (fent una versió del Chelsea Hotel), i després em vaig assabentar que la peça "Bloody Mother Fucker Asshole", així amb totes les lletres, li dedica al seu papa Loudon Wainwright III, un cantant folk també molt interessant. La mare de les dues criatures també va ser una cantant folk canadenca Kate McGarrigle.
La imatge (de Flickr de uns concerts de nadal de fà 2 anys incou a Lou Reed i la seva dona Laurie, i al Anthony de Anthony and the Johnsons, però no al pare que va campant per altres families...)
Martha & Rufus Wainwright played host to an all-star Christmas sing-along at Carnegie Hall, 12/13/06. Left to right: Lou Reed, Teddy Thompson, Laurie Anderson, Anna & Kate McGarrigle, Lily, Martha, & Sloan Wainwright, Antony of Antony & the Johnsons, Rufus Wainwright, Linda Thompson, and 2 additional Wainwright family members. Photo by Ames Friedman

Busqueu de l'album "Last man on earth", la peça Bed, i veureu que "de casta le viene al galgo"

if you could read my mind

Un altre album memorable, el me and bobby mcgee (és del Kriss Kristofferson), i un acompanyament impressionant:

• Gordon Lightfoot - Guitar, Piano, Vocals
• Red Shea - Guitar
• Ry Cooder - Guitar, Mandolin
• Rick Haynes - Bass
• Van Dyke Parks - Harmonica
• John Sebastian - Guitar, Harmonica

close to the edge

Si, he de confessar que també vaig tenir durant un curt temps debilitats cap el rock simfònic, recordo haver-me aburrit de mala manera amb Emerson, Lake and Palmer la primera vegada que van venir al Palau dels esports de BCN (Quin any sería?). Però aquest disc de Yes em semblava especialment atractiu, amb baixades freqüents al folk britanic (estil Fairport Convention).

sweet baby james

El segon disc de James Taylor (You've got a friend), onze peces en trenta minuts, amb alguna tant rodona com Fire and Rain.

thick as a brick

Un disc d'aquells que costa oblidar, una única peça en les dos cares del LP, de fet venia a ser un album conceptual, els encadenaments es suposava que eren re-entrades del mateix tema. Va ser un top 1 als EEUU, però no va superar als UK al Stand Up (un altre bon disc). Recordo al Ian Anderson al palau d'esports de BDN (1974- approx), i malgrat que la consistència del grup era notable, vaig pensar que tirava molt a pallassada. Avui en dia segueixen en actiu, vaja imagino que el únic que segueix tirant es el Ian Anderson.

lost in the stars

Un homenatge a Kurt Weill (autor de moltes de les melodies que va posar lletra Bertolt Brecht)
Jà té anys pero cal sentir-lo (previament Jim Morrison n'havia cantat algunes...)

welcome to the canteen

Un disc que desde fà molts anys sempre he tingut a prop.
Em segueix semblant excitant.

steve earle

Avui và de cantautors...
Steve un tipus amb una vida molt complicada per la química lega i ilegal i que en els darrers anys ha aconseguit (sembla ser una maduresa prolífica). Temes molt polititzat. Si no la coneixeu us recomano la peça dedicada al Taliban ianqui: John Walker's blues.

james mcmurtry

Rock protesta, lletres feridores per el American Way, em sembla una figura poc coneguda a Europa i segurament als EEUU, tot i que el 2006 li van donar el AA award (Americana Music Association) per Childish Things (album), i We can't make it here (millor canço).

jack johnson

També en la orbita de Ben, però més "suau". Surfista professional (és hawaià) sembla que va canviar la tabla per la guitarra, les seves peces son "easy listening", us aconsello un col·lega seu menys conegut G.Love

ben harper

Ostres, ara m'en adono que falta...
R&B amb arrels de blues, country..
Està casat amb Laura Dern (Blue Velvet).
Ha actuat amb Taj Mahal.

arcade fire

Música si vols una mica en plan "mariquita" però sentit tot en conjunt et deixa una sensació favorable...